Illa i el repte de la democràcia multiracial

Han corregut rius de tinta sobre la investidura de Salvador Illa al capdavant de la Generalitat. La transcendència del fet, per a Catalunya i el conjunt d'Espanya, és clar. En la majoria dels casos, però, ha primat la immediatesa, si no l'anàlisi superficial o el comentari esbiaixat. Fins i tot, l'opinió carregada de prejudicis. Potser és normal: tot va molt de pressa i ens falta perspectiva. Una prova és l'acalorat debat al voltant del finançament autonòmic. Han abundat les veus alarmistes sobre el “gir confederal” del PSC, la seva adscripció al model basc… i fins i tot una presumpta reactivació del “procés” arran del pacte amb ERC. Convé asserenar els ànims. Som al camí de reconduir un conflicte que va portar al seu dia a la més greu crisi territorial i institucional que hàgim viscut des de la transició. Que ningú, sobretot a les files de l'esquerra, perdi els nervis. Els lands alemanys recapten tots els impostos sense que la República Federal s'esquerdi. I, pel que fa a asimetries i singularitats, l'actual sistema de finançament autonòmic n'està ple, com recordava Octavio Granado, antic secretari federal d'Economia del PSOE, en un article recent (“El camí cap a un sistema federal”, El País, 20/08/2024). La porta que, amb tota probabilitat, obrirà Catalunya serà la d'una revisió a fons de la LOFCA... i l'abandonament de l'actual “règim comú” per part de totes les comunitats per passar a un sistema de coresponsabilitat més gran. A ningú se li amaga que aquest procés serà complex i tortuós. I en iniciar-se a partir del pacte entre una força compromesa amb el projecte d'una Espanya plurinacional i una força independentista, no sembla menys probable que, en el desenvolupament de l'acord, sorgeixin tensions entre la perspectiva federal de la primera i una pulsió “confederal ”, més d'acord amb el tarannà nacionalista d'ERC. Però res no permet pensar, si el govern d'Espanya roman sota el lideratge de Pedro Sánchez, que la lògica de l'encaix federal no acabi concitant els suports polítics i l'acceptació social necessaris. Acceptació que, al capdavall, potser va més enllà de l'òrbita socialista i dels partits que a Madrid anomenen “perifèrics”: el PP també governa comunitats autònomes desitjoses d'un millor finançament.

No. El principal risc de fissura del país no rau en el sistema de finançament de les autonomies, sinó en la persistència de les desigualtats socials. Com li agrada dir a Joan Coscubiela, el greuge comparatiu entre comunitats autònomes ha arribat a substituir la lluita de classes. Podem disputar-nos fins a l'extenuació uns recursos que resulten de tota manera insuficients, atès el desequilibri existent entre l'esforç contributiu de les classes treballadores i mitjanes… i la capacitat elusiva de les grans corporacions i les fortunes més grans. Benvinguda sigui, doncs, una reforma del règim autonòmic que allunyi les comunitats del paper de  'pedigüenyes' i les porti a actuar, també al terreny fiscal, com el que són: Estat. En qualsevol cas, és una bona notícia que l'agenda catalana plantegi avui la qüestió del finançament, del reconeixement de la singularitat nacional i l'autogovern… i no pas el desafiament de la independència. El “procés” ha mort. No és així l'independentisme, viu i latent en una part substancial de la societat catalana. Ni tampoc el llast, la pesada herència de l'aventura secessionista d'aquests anys, com apunta en la seva anàlisi fi del moment Raimon Obiols.

I en aquest punt és on importa aixecar la mirada. Els catalans som molt donats a contemplar fixament el nostre melic… i acabem creient que constitueix el centre de l'univers, que la nostra singularitat és tan gran que el que ens passa només ens passa a nosaltres. És indiscutible que la crisi territorial que va sacsejar Catalunya durant una dècada té una matriu específica, que enfonsa les arrels a la nostra història i als avatars de la configuració d'Espanya, i que va rebre un notable impuls amb la crisi de l'Estatut. Però el procés no s'explicaria sense la sacsejada que va suposar la crisi financera del 2008 i la recessió de l'economia mundial que va provocar; és a dir, sense la desestabilització d'unes classes mitjanes que van sentir perillar el seu estatus social i es van aferrar aquí al somni d'Ítaca, com en altres latituds van abraçar el brexit o el desig de “fer gran de nou” a Amèrica.

Als grans corrents de fons que ha provocat la crisi de l'ordre global cal tornar a prestar atenció per captar l'envergadura dels desafiaments que haurà d'afrontar Catalunya en el proper període. Mentre l'escena política estava ocupada pel culebró processista, el país canviava en profunditat. En pocs anys, Catalunya ha passat de ser un país de sis milions d?habitants a comptar amb vuit milions. Tot plegat gràcies a una onada migratòria, inèdita per la seva amplitud i diversitat d'orígens, coincidint amb una caiguda demogràfica i envelliment de la població autòctona. A Barcelona, que al costat de l'àrea metropolitana concentra gran part d'aquest flux, el 56% de la població entre 25 i 29 anys, prop del 60% de les persones corresponents a la franja d'edat compresa entre els 30 i els 34 anys i el 54'4% dels que oscil·len entre els 35 i 39 anys –és a dir, les franges “fèrtils”, propícies a formar una família ia tenir fills – han nascut fora d'Espanya. Si afegim a aquestes xifres les persones procedents d'altres punts d'Espanya, les proporcions s'incrementen al voltant d'un 7%. Només cal visitar l'escola de qualsevol barri popular per adonar-se del vertiginós canvi ètnic i cultural que s'està produint – i que, en pocs anys, es manifestarà en tota la seva amplitud. No som davant d'una reedició del fenomen dels nous catalans, sinó davant del sorgiment d'un nou paisatge humà, d'una nova Catalunya.

Barcelona, ciutat global per excel·lència, serà aviat – si de cas no ho és ja – un nou Londres. De menor talla, amb vistes al mar i arquitectura modernista al seu downtown, però de la mateixa manera ostensiblement multiracial. Sortim del remolí d'una crisi que ens va interpel·lar sobre la nostra catalanitat… i ens donem de cara amb una societat en plena mutació, necessitada de forjar un nou demos, una identitat d'alguna manera compartida, un sentiment de pertinença que uneixi – sense negar-la, ni asfixiar-la – aquesta formidable diversitat. I sí, el “procés” ens ha deixat una pesada herència. La frustració del somni secessionista ha deixat un pòsit d'amargor i ressentiment fàcil d'amalgamar amb la incertesa que segueix turbant a les classes mitjanes, amb el desemparament de sectors que no s'han recuperat de les crisis anteriors, amb el xoc cultural i la por que us inspira l'arribada d'aquesta mà d'obra estrangera. A Anglaterra ia Irlanda del Nord, hem vist l'explosió d'ira i violència que poden provocar aquests sentiments, convenientment aventats pels agitadors d'extrema dreta. El Parlament de Catalunya ja compta amb dues de les variants, que es distingeixen sobretot per la seva adscripció nacional: Vox i Aliança Catalana, patrocinada per l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. A la Catalunya interior, més intensament nacionalista, i en localitats que van patir la caiguda de l'estructurant indústria tèxtil tradicional i on els nous pols econòmics – la indústria càrnia – recluten mà d'obra estrangera per a les feines més dures i pitjor remunerades, els vents de xenofòbia que recorren totes les democràcies liberals bufen amb especial intensitat. Però no és una dada comarcal, sinó un avís general. L'extrema dreta pressiona la dreta conservadora tradicional. I ho fa amb èxit, apel·lant al neguit i radicalització de les bases.

Des de la seva investidura, Salvador Illa ha inscrit al frontispici de l'acció del seu govern la lluita contra les desigualtats socials, fent especial èmfasi en l'enfortiment dels serveis públics i en el llançament d'un pla de barris. Cap sentit no hauria de parlar de “unir i servir” al marge d'aquesta perspectiva. La millora del finançament, l'enfortiment de l'autogovern, el retorn a la política, només es poden entendre com a eines per al progrés social, per encarar els urgents reptes mediambientals i econòmics. Però la socialdemocràcia, més enllà de les polítiques redistributives, més enllà fins i tot de la reforma federal de l'Estat que promogui, necessita desplegar un relat mobilitzador; necessita projectar un somni, la promesa d'una nova nació, justa, igualitària, lliure… Un projecte compartit, i no pas la simple coexistència de comunitats abstretes, font de perilloses derives i fràgil fonament d'una democràcia amenaçada pel populisme.

En un apassionant estudi sobre la crisi de les institucions democràtiques americanes (“La dictadura de la minoria”. Ariel), els politòlegs Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, malgrat totes les incerteses que planen sobre el país, escriuen: “Avui a dia, els Estats Units es troben immersos en un altre –i igualment ambiciós– experiment: la construcció d'una democràcia multiracial àmplia. Novament, el món ens observa amb atenció. Els intents anteriors d'establir una democràcia d'aquesta naturalesa al país han fracassat. Tot i això, a diferència de períodes més antics, l'experiment d'avui compta amb el suport de la major part dels nord-americans. Només al segle XXI s'ha aconseguit que una majoria sòlida s'adhereixi als principis de la diversitat i la igualtat entre ètnies. No obstant, aquesta majoria per si sola no n'hi ha prou per salvar la democràcia… Les condicions que van portar Trump a la presidència (…) continuen sent les mateixes. Ens trobem davant d'una cruïlla: o els Estats Units seran una democràcia multiracial, o no seran una democràcia en absolut.” Salvant totes les distàncies, aquesta és també la qüestió per a nosaltres.