Ni dretes, ni esquerres

La trampa: ser de dreta és dolent, ser d’esquerra és bo, ser conservador és dolent, ser liberal és bo, millor és ser d’esquerra i viure com li agrada a la dreta, allà està l’equació. És la incoherència entre pensament i acció. Predico el que no practico.

El que referim en línies anteriors es refereix al terreny de la política, no es tracta de com funciona el nostre cervell que ens situa entre ser destres o no, que, per cert, revisant xifres, ens trobem que, per exemple, entre el 85 i el 90 per cent de les persones són destres i del 10 al 15 per cent, esquerranes, és a dir, aproximadament el 12% de la població mundial és “sinister”, aquests 790 milions de persones.

Aquesta categoria, com podem concloure, és molt més reduïda que els “dexter”. A l’antiguitat, es considerava que la mà esquerra era impura o maleïda, i sovint s’associava amb la bruixeria o la maldat. Això va provocar que les persones esquerranes fossin marginades, discriminades i, en alguns casos, fins i tot perseguides i castigades.

La pregunta que es farà, amic lector, serà si existeix una correlació entre ambdues coses: ser d’esquerra és més per a esquerrans i ser de dreta per a destres. La veritat és que segurament algun psicòleg ja ha estudiat aquesta condició. La majoria de les persones d’esquerra són esquerranes, els destres són de dreta i els d’aquesta categoria que siguin d’esquerra són uns oportunistes. Vagi a saber si això té sentit. Ho deixem als científics.

Tanmateix, en el món real, la proporció de persones políticament d’esquerra i de dreta és més o menys la mateixa. L’esquerra és generalment contradictòria en la seva posició, la dreta s’aproxima a una visió del món per sentit comú. No elabora gaire sobre què aspira de la política. Sens dubte, són maneres impropies d’aproximar-se a la veritat, moltes vegades discordants en la forma i el contingut.

Les nocions d’esquerra i dreta ens encasellen arbitràriament en l’espectre de colors de la política. Aquest posicionament neix, segons afirmen historiadors, a la França de la revolució francesa, per posteriorment, al igual que les idees, es va estendre la nomenclatura a gran part dels sistemes polítics del món. El clero i la noblesa es van començar a associar al terme “dreta” i els representants de la burgesia i del poble pla es van vincular al terme “esquerra”. Uns defensaven els aristòcrates i el clero i els altres a la república i les llibertats civils, però, en integrar molts comerciants, també el capitalisme i el lliure comerç, idees que amb el temps es van traspassar a la dreta.

En aquests temps, els suposats esquerrans (abundants a Amèrica Llatina), molts dels quals destrueixen la república i les llibertats civils, han guanyat en la narrativa, generant una matriu d’opinió segons la qual el que pregonen és noble i la visió de dreta és innoble. Dir que algú és de dreta és com un insult i poc fan els de la dreta per contrarestar-ho.

La simplicitat és tal que gairebé es torna a la noció d’esquerres bons, dretes dolentes. El cert és que ni una cosa ni l’altra. Les idees polítiques sectorialitzades donen pas a una visió més pragmàtica i realista. La visió és totalitarisme vs democràcia. No importa de quin costat de l’equació es trobi. Per això, el “centrum” es col·loca en ser progressista si vols alliberar-te de la teranyina de les esquerres i les dretes.

Em deia un amic: “No sé si sóc de dreta, però segur que sóc progressista!” Al final, el concepte és ampli i dóna per tot, hi ha gent de dreta molt progressista i gent d’esquerra cada vegada menys progressista. Vegem-ho.

El terme es lo adueixen per a si molts que en les seves pràctiques i comportaments polítics estan lluny de ser persones amb una visió liberal de la vida, de la política i de l’economia. Partim de dues idees ben definides: ser progressista és diferent a ser comunista o ser neoliberal. Per descomptat, lluny del socialisme marxista. Un progressista no s’identifica amb cap tipus d’autoritarisme, sigui de dreta o d’esquerra.

El progressista no és conservador, no li agrada el militarisme, ni els nacionalismes desfassats. Lluny està de les dictadures de qualsevol signe. És contrari als lideratges polítics que es creuen que estan per sobre de les institucions. Creu en l’alternança. L’únic imperi que exalta és el de la llei.

Els progressistes no accepten autoritats que són tan conservadores que volen perpetuar-se en el poder. Els progressistes no són estàtics amb les idees; en general, promouen canvis clars en l’econòmic i el polític. El progressista creu en el sector privat i respecta els individus. Reconeix la importància de l’Estat com a garant de la cohesió social.

En l’espectre polític pots estar en el centre esquerra o centre dreta i tendeixen sempre cap al centre, que és la zona de confort per a les negociacions i el conjunt de consensos.

El progressista sempre estarà del costat de la solidaritat social, de la democràcia política, de l’equilibri polític, defensarà la justícia i lluitarà contra la discriminació de qualsevol gènere. Promou la integració i reconeix els avantatges de la globalització. En el pla internacional ha de ser ambientalista i defensor de l’economia verda. Entén la importància de limitar les transnacionals i dona suport a les causes nobles dels països en desenvolupament. Creu en el multilateralisme i s’alinea amb les nacions que tenen com a vocació el respecte als drets humans, la protecció del medi ambient i la negociació com a mitjà per resoldre les disputes.

Una nació que sigui intolerant al diàleg, que no respecti la diversitat, que discrimini per raons religioses o ideològiques, margini els que difereixen de la seva visió del món, que debiliti el sistema de justícia i utilitzi la amenaça per aconseguir objectius nacionals, no està del costat dels progressistes.

El progressista, més que un revolucionari, és un reformista. Entén que la violència sempre està del costat dels que no tenen la raó. Encara que pot enyorar una revolució, entén que la humanitat d’aquests temps no està per canvis bruscos sinó consensuats. La seva actuació primordial és el respecte cap a l’altre i la tolerància. Així és que molts dels que predicaven governs “progre” o progressistes s’estan adjudicant postures que no es corresponen amb la seva actuació ni amb l’essència del progressista: governs transparents, responsables i fonamentalment democràtics.

El cert és, tal com em recordava el politòleg Gonzalo González, que l’escriptor argentí Jorge Fernández Díaz (Zendalibros) ja havia encunyat la frase “falsos progressistes” per caracteritzar aquells grups o persones que es proclamen progressistes i la seva praxis va en sentit contrari.