Ressonància emocional

Ara fa mig segle just que el director de cinema Pier Paolo Pasolini -algú que no es tallava a dir el que pensava- denunciava que els joves italians estaven impregnats d''hedonisme consumista', una ideologia inconscient i real, amb independència de les inclinacions polítiques que tinguessin. És sabut que hi ha necessitats impossibles de satisfer plenament. Que ho preguntin al pobre que passa gana o que no té sostre on aixoplugar-se, i no té mitjans ni força per sortir de la pobresa.

Però n'hi ha que tenen 'necessitats' que no són tals, que són producte del caprici o potser d'una cobdícia insaciable, d'una codificació egoista emparada per la societat. Així passa amb els que rebenten amb especulació els mercats econòmics. O amb els que rebenten també amb trampa, el mercat polític: pugnen pel poder, ho aconsegueixen i s'hi mantenen de la manera que sigui. (Alguns, forçant el somriure ia penes guardant les maneres, han perdut qualsevol rastre de dignitat, no només personal sinó del partit i de la nació.) No denunciar-ho és una falta greu de responsabilitat cívica. Qui sap de l'abast i la magnitud de les conseqüències d'unes omissions? Què fer després d'això, quan davant del que ens envolta se sent una desesperança aclaparadora?

De manera deliberada, els darrers anys s'ha establert a Espanya un sistema bipolar (dos blocs) que trenca amb l'esperit de la Transició i que aprofundeix les divisions ideològiques i de tota mena entre els espanyols. Això és nefast per a la convivència i el progrés. Els qui empenyen en la direcció de l'enfrontament saben perfectament què fan, però no saben què fan. La història ens mostra on pot arribar la discòrdia social dominada pel trastorn bipolar.

A l'actual circumstància espanyola, tot es juga 'o blanc o negre'. Produeix fàstic i angoixa aquesta situació que, mentre duri, tanca espais electorals diferenciats. No obstant això, una tercera via assenyada i equànime té valor i potencial: un 'partit de proa' (que va cap endavant, preveient el futur social), que tingui personalitat pròpia i no forci equidistàncies, que sigui capaç de concretar mesures en benefici de la ciutadania. La seva ductilitat no li fa un partit 'veleta' en el sentit pejoratiu d'inconstant i mudable, però sí que ho és en el bon sentit d'assenyalar la direcció del vent. Un partit que és liberal i pugna per la solidaritat amb els més febles, per la igualtat i per la llibertat de tothom, un partit social liberal. A aquesta família política pertany el projecte Ciutadans i, ara com ara, no té substitut. Per això no es pot resignar a la seva desaparició. “Per tornar a ser necessaris cal quedar-se”, esperar fora del tauler on avui es juga, situació que no durarà sempre. Quan no hi ha res més a fer de profit, cal pensar.

Estem en mans d''experts' polítics desaprensius, amb una societat civil amorfa i desarticulada, enervada per exercir la seva funció; la manca d'una societat democràtica. No hi ha debat, sinó foc creuat. Molts han perdut tota esperança als governants, per descomptat, però també a l'oposició; vistos com semblants en el propòsit de copar qualsevol cota de poder, sense escrúpols. Quan l'oposició aconsegueixi governar i s'iniciï un nou cicle, el partit de proa, fustigat i avui menyspreat com a inútil, podrà tornar a salpar.

Un escull a superar és la confusió. Uns que es feien anomenar 'valents' van ser extremadament ràpids a dissoldre's en finalitzar la seva missió encomanada. Així ho van fer a les passades eleccions municipals: no van obtenir regidors ia Barcelona van doblar en vots Cs. Això era suficient: restar. Però cal saber que, així com l'energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, les idees, siguin quines siguin, no moren. Per reprendre la ruta política cal ampliar el capital humà, reduir tant com sigui possible l'estupidesa i supèrbia dels egos, anul·lar les rancúnies acumulades i tenir idees bones i clares; la missió del permanent pensar.

Fa segles que es va formular que “el tot és més que la suma de les parts”. Per a la millor entesa convé integrar punts de vista diferents i ben argumentats, i cal estar disposat a contradir les idees convencionals i els prejudicis arrelats. L'adhesió incondicional a un clan familiar o tribal, a un partit polític oa una nació és incompatible tan bé com sigui possible. Perquè en un grup humà prevalgui de veritat la voluntat de ser lliures i iguals es requereix consciència del que els altres senten i necessiten (dues coses que ens sempre coincideixen). Cal consultar les ressonàncies emocionals de tot el món, considerar imatges integrades. Aquest és l'horitzó social més lluminós a què aspirar: una societat de veritable progrés humà.