La legislatura a l'aler

Winston Churchill deia que “un govern pot perdre totes les votacions menys una, la dels pressupostos”. Potser Pedro Sánchez i el seu equip econòmic van tenir en compte aquesta frase del polític britànic quan el mes de març passat, el llavors president de la Generalitat, Pere Aragonés, va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions per al 12 de maig. La celebració de les eleccions a la Cambra catalana i poques setmanes després al Parlament europeu (en concret, el 9 de juny) feien preveure una etapa de certa inestabilitat política. Davant d'aquesta situació, l'Executiu va considerar oportú no presentar els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per tramitar-los i funcionar al llarg de tot l'any 2024 amb els comptes del 2023 prorrogats. Imaginaven que darrere dels còmics l'ambient es relaxaria i seria més factible arribar a acords amb altres forces polítiques, especialment amb els independentistes catalans.

Tot i això, aquell cicle electoral ja és història i la situació política no ha millorat, més aviat al contrari. Els motius són variats, però diverses qüestions han incidit de manera gens positiva en la unitat del bloc de la investidura que s'ha esquerdat de manera evident.

Aquesta fragmentació té l'origen en la idiosincràsia dels diferents grups que la conformen, molt heterogenis entre si. Però no hi ha dubte que el sistema de finançament singular per a Catalunya està aixecant recels, i no només entre els barons del PP, també entre els del PSOE i entre els diputats de la majoria. No cal furgar gaire per comprovar-ho; fa uns dies, Joan Baldoví de Compromís ja va advertir que no donarà suport al Govern si no hi ha una millora substancial al finançament de la Comunitat de València i aquest posicionament sembla lògic que sigui compartit per altres grups de la majoria.

A finals de juliol, quan s'estava a punt de consultar les bases d'ERC, sobre la possible investidura de Salvador Illa, com a president de la Generalitat, Junts va unir els seus vots als del PP i Vox per no recolzar el camí de dèficit presentat pel Govern al Congrés dels Diputats. D'aquesta manera, impedia que l'Executiu engegués els mecanismes per aprovar els Pressupostos de l'any que ve. El portaveu parlamentari de Junts, Josep Maria Cruset, va justificar el posicionament per la baixa execució de pressupostos anteriors a Catalunya i va explicar que el Govern no podrà comptar amb els set vots de Junts per a la tramitació dels PGE fins que aquesta situació es reverteixi.

Al meu entendre, aquest vot en contra va tenir molt més a veure amb el monumental enuig que arrossegaven els “junters” davant la possibilitat que un socialista aconseguís la presidència de la Generalitat, i ells es quedessin a dues espelmes, que amb qualsevol altra consideració .

Aquesta contrarietat va forçar l'equip econòmic del Govern a retirar els seus números i refer-los per tornar-los a presentar, en aquest inici de curs. Tot i això, davant la complexa situació que estem vivint, al Govern guanya força la possibilitat de prorrogar els PGE per segon any consecutiu; almenys durant uns mesos. La intenció de María Jesús Montero era aconseguir la seva aprovació en temps i forma, però els plans de la vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda corren el reg de naufragar pels processos interns que estan vivint tant ERC com Junts, a més de la desconfiança que genera a altres formacions el finançament per a Catalunya.

Els independentistes catalans continuen tenint la clau de la governabilitat. No obstant, els republicans farien bé de recordar que només amb el PSOE al poder hi ha possibilitats reals que els pactes econòmics aconseguits entre el PSC i ERC es facin realitat. Pel que fa als de Puigdemont, ara mateix, són un partit desnortat, que no ha aconseguit cap dels objectius que s'havia marcat en els darrers temps (ni amnistia per al seu líder, ni tornar a la presidència de Generalitat i ni, tan sols, repetició electoral), amb prou feines tenen responsabilitat institucional i estan intentant decidir cap a on volen anar, però per això necessiten temps. Temps, justament el que al Govern central no li sobra per tenir els PGE abans que s'acabi l'any.

És evident que la legislatura està a la volada i penja d'un fil. No són poques ni fàcils de resoldre les carpetes que té obertes l'Executiu, però, sens dubte, la dels PGE és la més determinant. En qualsevol moment, una formació de la majoria (independentista o no) pot decidir posar punt final al projecte de transformació social que impulsa el Govern i enviar-ho tot a Norris. Ara bé, suggereixo als profetes de la catàstrofe que es relaxin i esperin asseguts perquè, sovint, la política té girs inesperats, per tant, és molt possible que aquest mandat s'esgoti i convé evitar frustracions innecessàries.