El president del Parlament de Catalunya, el torero Guerrita i Waterloo

Hi havia al seu dia un torero que a més de torejar bé, tenia molta gràcia, el seu nom  Rafael Guerra, conegut amb el sobrenom de Guerrita. Persona de gran enginy sempre tenia una frase oportuna per a cada moment. Una d'elles va ser “El que no pot ser, no és possible, ia més és impossible”. És d'aquelles fases que s'han dit des d'aleshores amb força assiduïtat.

“El que no pot ser, no és possible, ia més és impossible” es pot aplicar a determinats personatges polítics que ostenten el poder i en fan un ús abusiu en benefici propi. Són personas que haurien de donar exemple: respecte a les lleis, la ciutadania i la justícia. Tot això ho saben i no obstant estan per sobre de tot i fan el que els ve en ganes. És el cas del president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, que en el poc temps que porta al càrrec ja ha pelegrinat dues vegades Waterloo per escenificar el seu suport al seu cap, rebre ordres en directe i deixar la institució en boca de tots. Rull no és un militant qualsevol de Junts, és el president del Parlament de Catalunya, on hi ha els partits polítics que representen tota la ciutadania, inclosos els que no han anat a votar . Una actitud poc exemplaritzant que convida les persones a actuar saltant-se les lleis.

Rull, com molts altres polítics amb responsabilitats, fan allò que volen. Ja ho deia el filòsof francès d'origen suís Benjamí Constant poc després de la Revolució francesa: “ És inherent en poder traspassar els seus propis límits, desbordar les vies establertes per al seu exercici i usufructuar parcel·les individuals de llibertat que li haurien d'estar vedades ”. Traduït en llenguatge que s'entengui, el poder elegit democràticament tendeix a afavorir el que l'exerceix i els seus familiars, en detriment de la igualtat, la seguretat i la justícia.

Josep Rul, que va ser jutjat i posteriorment indultat per la seva participació en el tinglado del procés, en la seva declaració davant les seves senyories, va justificar que “el Govern va buscar la legitimitat apostant per l'equilibri entre l'imperi de la llei i el principi democràtic”. Aquesta afirmació és una de les bases de justificació del nacionalisme i s'interpreta amb agafar un rave pels fulls.

Rull el president del Parlament d'una part minoritària dels catalans, s'oblida del càrrec que representa i sap perfectament que les visites a Waterloo -pagades amb diners públics, transport i protecció de Mossos?- no només no té justificació, sinó que ell mateix va participar en l?operació camuflatge que li va permetre a Puigdemont escapar-se de Barcelona per no ser detingut. Quina credibilitat té Rull? Cap, i el respecte de la gent tampoc. Sempre ho dic, el respecte no s'imposa pel càrrec, sinó que es guanya pel comportament, que de moment no és gaire digne que diguem. El mateix que criticar el Tribunal Suprem (TS) d'"incomplir de manera deliberada la Llei d'Amnistia”. … Parla de lleis?

Encara recordem les paraules que va dir Puigdemont, quan sense adonar-se'n que hi havia una càmera de televisió que no havia apagat el so, va dir al seu assessor i amic de fugida Toni Comín que “el procés ha acabat, la República Catalana és impossible”. Una afirmació que va ser emesa i escoltada per tots els que van voler.

Josep Rull, que no és torero, ni té aquesta gràcia que enganxa, el que pot fer és representar dignament la institució que presideix, ni fer política de partit perquè aprofitar-se del càrrec, ni és democràtic, ni ètic.