Desencant i esperança

No es pot moure pel món de la política sense adonar - se de l' existència d' una arrelada afició per confondre . Però, sent comprensible que entre els integrants d'aquest gremi s'amagui, enredi i ocultin intencions, de cap manera és acceptable que s'enganyi i es menteixi els ciutadans, els votants. Hi ha mil maneres de fer-ho, de diferent importància. Com a detall menor referiré que en temps del CDS d'Adolfo Suárez hi va haver un partit fantasma que es deia CSD (de 'social demòcrata'; dues sigles permutades), que ningú coneixia i que només treia el cap a l'hora de votar; intentava raspar vots de despistats. Si se'n parlava, se li donava visibilitat i se li facilitava la feina. Val més callar. Quan Cs va entrar a la lliça electoral (amb enorme improvisació), l'establishment de la nostra comunitat, sabedor de la seva indomable bravura, va adoptar el silenci com a arma. Després d'irrompre amb tres escons al Parlament (una entrada contra tot pronòstic que responia a un malestar l'expressió del qual era negada i distorsionada pels senyors de la terra) se'ls va declarar 'enemics' de Catalunya.

En la mesura que creixia la seva representació electoral, i per por al seu missatge, Cs va ser difamat i atacat amb més virulència (mentides, burles, assetjament físic). Ara que no són al Parlament, encara se'n recorden, com si fos un malson. 'No volem perdre el temps –diuen- llegint res d'ells', però ho fan i no poden deixar de fer-ho; es graten per la petjada de la seva urticària. Per descomptat, sense argumentar i amb mems bobalicons propis d' enginys brillants . En veritat, no tenen el que es diu un bon cap ni un bon cor, pateixen compulsió per escarnir a fi del seu odi. La resposta intel·ligent és no entrar al drap i menysprear-los. Es retraten tal com són. Em recorden els homòfobs que es dediquen a insultar i atacar els homosexuals amb una fixació que fa pensar en una homosexualitat reprimida i que aboquen en sòrdida desraó. No suporten el respecte a la realitat ni a la diferència.

Parlem de la realitat ( allò que trobo tal com ho trobo ). Cadascú de nosaltres aporta un punt de vista, un panorama i una realitat particular. Importa, per tant, l'autenticitat amb què visquem i l'afany crític que despleguem amb un sentit de la veritat contínuament activat .

Partim de la convicció que les idees no moren, ni les unes ni les altres. S'aquil·len d'acord amb les circumstàncies i donen de si el que sigui. En el nostre cas, hi ha partit perquè hi ha substància d'un projecte social important. Una altra cosa és encertar en la manera de reformular-lo i revitalitzar-lo, com tornar-lo a articular amb vigor i sang nova. No és una esperança insensata. Podrà semblar impossible, però cal.

Les decepcions que hi ha hagut a Cs són enormes, gens fàcils de superar. Començant per qui va fer pujar el cartell del partit i es va acabar jugant el patrimoni que no era seu, abans de desaparèixer entre les ombres. No va obrir la boca davant de la traïdora i sistemàtica organització de desercions i apunyalaments per l'esquena. Així mateix, el tracte donat als qui no fossin els seus aduladors servils era qualsevol cosa menys liberal i generosa; ni, en última instància, intel·ligent. Va prescindir de la militància, que, impressionada per l'èxit en què es navegava, va transigir amb tot allò que s'ordenés. Altres se'n van anar (alguns amb extrema rapidesa), ferits per falta d'atenció o per ambicions no satisfetes.

“On no hi ha farina tot és mohina”, diu un refrany espanyol. Això és, quan no hi ha càrrecs per repartir es produeixen agres disputes de família. Cal comptar amb el desgast que per a un partit suposa (en tots els ordres) mantenir-se sense representació. Les baixes de Ciutadans han estat innombrables i no s'han pogut reemplaçar. Molts dels millors han defallit, però el projecte és singular i necessita no només el retorn de la militància més lleial i desinteressada que se'n va anar desangelada, sinó penetrar en sectors fins ara aliens a la vida política; especialment, caldria connectar amb els oblidats .

Com es fa? Aquesta és la qüestió. En primer lloc, calen uns dirigents lleials (que encantin per la seva honradesa, simpatia i claredat, sense afany per enfilar-se, figurar o rebre galetes) i molts més 'soldats'. La lleialtat és l'únic valor en la política on pots confiar, ha dit algú amb conviccions sòlides i que va ser vilment sacrificat. En un altre lloc he dit d'ell: “És un rara avis al món de la política, on mai no ha estat per enriquir-se, ni per satisfer el seu ego; per contra, ha eludit sempre el protagonisme i ha preferit treballar en equip, de manera discreta, raonable i pràctica”. És íntegre, culte i espontani, connecta amb la gent senzilla. No cal repetir el vostre nom perquè vostès el reconeguin.

En tot cas, cal recordar aquests versos matxadians: “Ni el passat ha mort, ni hi ha el demà –ni ahir- escrit”.