El taló d'Aquil·les de la UE

No vivim bons temps per al pacifisme. Europa està encaixonada entre dues guerres a què no se'ls veu el final i que amenacen d'estendre's. Per si no n'hi hagués prou, els serveis d'intel·ligència alemanys han detectat que Rússia estarà en condicions d'atacar un Estat membre de l'OTAN el 2027. Davant d'aquesta possibilitat tan ombrívola, el Govern alemany ha decidit posar un pla en marxa perquè, cada any , entre 5.000 i 10.000 joves s'allisteixen a l'exèrcit i, un cop allà, intentar seduir-los que es comprometin amb la milícia i, així, augmentar el nombre de soldats professionals.

Finalitzada la Guerra Freda, a les acaballes del segle passat, els exèrcits europeus van evolucionar cap a un format molt més professional, amb menys efectius, però amb un personal més ben preparat i equipat. Tot i això, trenta anys després d'aquella suposada pacificació mundial, aquest criteri ha anat canviant de manera gradual però constant. No és casualitat que a països com Àustria, Dinamarca, Grècia o Suècia existeixi el servei militar obligatori. Això no obstant, a cada lloc els requisits i les característiques varien, en qüestions com el temps de permanència o l'exempció de les dones.

Aquesta evolució dels plantejaments militars dels estats no és fortuïta, ve donada per dues qüestions fonamentals, la primera, la complexitat global en què s'han de desenvolupar els països i la segona, l'evidència que la defensa és el taló d'Aquil·les de la UE. Al mes de novembre de 2021, des del departament del vicepresident de la Comissió Europea i màxim responsable de la diplomàcia comunitària, Josep Borrell , sota el títol “Brúixola estratègica”, es va elaborar un document que van fer arribar al ple de la Comissió Europea; amb aquell estudi es volia forjar a la UE una posició comuna sobre les amenaces geopolítiques que afrontava el club. Com a primer pas es proposava la creació d'una força militar d'emergència abans del 2025. “Europa està en perill i els europeus no sempre en són conscients”, advertia Borrell en la presentació que va fer del document els principals mitjans de comunicació europeus. Doncs bé, quan falten poc més de tres mesos perquè entrem el 2025, aquesta força militar d'emergència, que suggeria l'alt mandatari, ni està ni se l'espera.

Els governs comunitaris haurien de prendre consciència de la situació. Pels ciutadans d'Europa occidental, la seguretat col·lectiva ha estat garantida des de 1949 per l'Aliança Atlàntica i assegurada per la contribució fonamental i molt majoritària dels Estats Units. Un pacte beneficiós per a tothom. El soci gran va obtenir l'hegemonia i tot allò que això comporta. Mentrestant, els europeus es van poder despreocupar de la defensa i dedicar recursos a altres partides alienes a les Forces Armades. Els resultats són evidents i ningú en renega: la pau, l'estabilitat i la prosperitat han convertit la Unió en un club on hi ha cops de colze per entrar, sobretot en moments de perill i del qual ningú vol sortir ─a excepció del Regne Unit, una cosa de la qual ja se n'estan penedint─. Tot i això, aquesta situació pot canviar de forma radical si Donald Trump torna a la Casa Blanca el novembre que ve.

Espanya sempre ha estat un dels països més endarrerits a l'hora d'invertir a Defensa. El 2021, la nostra despesa en qüestions militars va ser del 0,78% del PIB. Davant aquesta situació Pedro Sánchez, al ple de l'OTAN celebrat a Madrid, es va comprometre a assolir el 2% el 2028. Si volem ser un país plenament europeu ho hem de ser en tots els seus vessants. No obstant això, aquesta despesa no és ben vista per amplis sectors de la societat

La decidida actuació de la UE i el suport incondicional a Ucraïna davant l'agressió russa ens situa en una nova guerra freda i ara toca refer l'statu quo internacional. Els conflictes s'entremesclen a la geopolítica global. No és només Rússia. Estem veient l'actitud d'Israel al conflicte de Gaza. Per a alguns observadors, la Xina és un “desafiament estratègic” per a Occident. Àsia és un lloc especialment calent amb diversos conflictes potencials com és el cas de Taiwan, Corea del Sud i Corea del Nord. Les tensions al Pacífic no són menors i Índia és un aliat preferent de Rússia (compradora principal del petroli que la UE rebutja com a represàlia a la invasió russa d'Ucraïna).

La humanitat està asseguda sobre un polvorí i no n'acabem de ser conscients. En bona mesura tot depèn del que passi a Ucraïna ia Gaza. Si Putin s'imposa als ucraïnesos, tot Europa entrarà en pànic i si el conflicte de l'Orient s'estén per la regió, el subministrament de carburants perillarà. Aleshores, tot això podria evolucionar cap a una situació imprevisible i incontrolable i ja sabem que les conseqüències de les guerres són devastadores: A més de la crisi humanitària (principal problema), tindríem pèrdua de vides, desplaçats, possibles fams i un llarg etcètera i, amb tota seguretat, ens assoliria una altra crisi energètica, en subministraments i preus.

Res més lluny del meu ànim que escriure una oda al bel·licisme. Però l'autonomia estratègica europea n'és una necessitat. Els fons imprescindibles per fer viable uns mecanismes adequats a les circumstàncies que ens han tocat viure no sorgiran per ensalm, ni com un mannà caigut del cel. Correspon als governs dels estats prendre consciència de la situació i invertir en l'Aliança Atlàntica, amb la intenció que la Unió Europea sigui el més puntal més ferm. Això sí, assumint que cal pagar el preu corresponent. La UE i l'OTAN haurien de ser les dues cares complementàries d'una mateixa moneda. L'època de viure de gorra en qüestions de defensa s'ha acabat. Els governants han de ser realistes.