L'autòcrata Pedro Sánchez passa del PP i nomena Escrivà governador del Banc d'Espanya

Diuen que la democràcia comporta diàleg, pactes, acords entre les forces polítiques majoritàries, sense deixar de banda els partits minoritaris. Aquests darrers cal tenir-los en compte en la seva justa mesura, és a dir, sobre la base de la representació aconseguida a les urnes. El que no pot passar és que les minories es constitueixin al protagonista de la política espanyola. Han de tenir un paper, però no el principal.

El pacte no escrit, però que s'ha continuat seguint, és acordar els grans temes d'Estat entre els dos partits majoritaris. S'havia fet als diferents governs del PSOE o del PP. El consens és una de les virtuts de la democràcia que no s'hauria d'oblidar. Però des de l'arribada de Pedro Sánchez a la presidència del Govern d'Espanya, aquesta norma ha desaparegut i ha donat pas a la imposició que dóna el poder i ha deixat de banda la representació del partit que més vots ha aconseguit. És cert que els pactes per governar formen part del joc democràtic, però això no impedeix apartar la meitat de la població, deixar-la de banda. Ni és democràtic, ni ètic

En el temps que porta Pedro Sánchez al capdavant del Govern, quants pactes ha fet amb el PP? Doncs més aviat pocs: un, l'acord per desbloquejar la renovació del CGPJ, que va arribar després de cinc anys d'estar caducat. Es va arribar a un acord davant de les pressions de la Unió Europea i dels mateixos jutges. El pacte va arribar en un moment d'alta tensió política i es va interpretar com una millora de la situació. Tot semblava indicar que suposava aplanar el camí per a altres acords en altres institucions i organismes; Banc d'Espanya, el consell de RTVE, la cúpula de la Comissió Nacional del Mercat de la Competència o la Comissió Nacional del Mercat de Valors.

La veritat és que, aquest dimecres, el govern nomenava l'encara ministre, José Luís Escrivá com a president del Banc d'Espanya, sense haver-ho acordat amb el PP com s'havia parlat al seu dia i com sempre. Fins ara s?havia fet: president el tria el govern i el vicepresident el primer partit de l?oposició. Això s'ha trencat, cosa que significa, almenys de moment, que el PP no estarà per la tasca per a la resta de canvis i nomenaments. Se sent menyspreat i no se li perdona al PSOE la gesta.

Sánchez, una vegada més, ha exclòs del diàleg una majoria d'espanyols que representen el partit popular. Ho ha fet per fer el que ell vol i pactar amb aquelles altres formacions que millor li reporti al govern. És a dir per continuar mantenint-se a la presidència del govern, per seguir exercint el poder i premiar, sense consultar-ho, aquells partits minoritaris, amb acords sense llum i taquígraf pels seus vots al Congrés.

Els autòcrates, cas de Pedro Sánchez, sempre solen trobar qualsevol tripijoca per sortir-se'n amb la seva, tallar qualsevol diàleg i marginar una part de la ciutadania perquè no la considera seva, perquè no el voten: Ciutadania de primera i de segona ... Com deia Winston Churchill: “Si obrim una disputa entre el passat i el present, trobarem que hem perdut el futur”.

Pedro Sánchez s'ha equivocat a tirar per la recta. És més necessari que mai el diàleg, els pactes amb el partit més gran de l'oposició, en aquells aspectes que es consideren d'Estat. Tancar la porta i decidir amb qui vol pactar a uns preus tan alts no és bo per al país, ni per a la seva gent. Un altre front més obert i en van uns quants…També el PP ha de ser realista i canviar diversos dels seus portaveus que quan obren la boca deixen en molt mal lloc el seu cap Feijóo.