Després de 34 anys com a líder d'UGT, Pepe Álvarez vol seguir

Aquest últim trimestre de l'any estarà molt animat amb tants congressos que es duran a terme: PSOE, ERC, Junts, així com el de la UGT Federal, el congrés del qual està fixat del 25 al 27 de novembre a Barcelona. La gran novetat del conclave ugetista és que Pepe Álvarez, el secretari general, ja ha anunciat que optarà a un tercer mandat Federal. Ho ha dit en la seva intervenció, dijous passat, al Comitè Nacional de la UGT catalana, argumentant que se sent fort per fer front als reptes que té l'organització i com se sent imprescindible afegia: “No convé deixar el sindicat en aquests moments, perquè es trigaria algun temps a estar al cent per cent”.

Álvarez, un jove sindicalista de 68 anys, li ha agafat el gust al càrrec, a Madrid, centre del poder polític i econòmic d'aquest país, i com és habitual, ja fa uns quants anys, en els representants polítics i sindicals, es estan perpetuant en els seus càrrecs com si no hi hagués recanvi per substituir-los, que seria el desitjable quan ja fa tants anys. Aquest és el cas de Pepe Álvarez: fa 8 anys que és al capdavant de la UGT federal, però venia d'estar-ne 26 a la UGT de Catalunya com a secretari general, a més havia estat en altres càrrecs del sindicat. Porta afiliat des del 1975.

És que l'actual responsable de la UGT nacional és un fenomen perquè porta la gens menyspreable xifra de 34 anys dirigint els ugetistes i exercint el poder, sense deixar que creixi al seu costat algú a qui passar-li el testimoni. Ha de pensar que si Cándido Méndez, el seu antecessor, va estar al capdavant de la UGT 22 anys, encara li queden uns quants anys. Té prou energies i morirà amb les botes posades. És el seu estil i la seva ambició de conservar el poder i allò que això significa. Ho sap i ho gaudeix a les mil meravelles.

Els nous dirigents sindicals, a Catalunya, i se suposa que a altres llocs també, barregen la defensa dels drets dels treballadors amb la política, cosa que no haurien de fer. Els dos sindicats majoritaris, CCOO i UGT, han intervingut i de quina manera a tot el “proces”, els polítics presos, els indults, l'amnistia i ara, a pocs dies de la Diada (festa nacional de Catalunya) han aprofitat l'ocasió , en una nota de premsa conjunta, de demandar la protecció i desenvolupament de la llengua catalana en totes les activitats de les nostres vides,- el que justifica la seva imposició en el sistema educatiu català- deia la nota dels qui també afirmaven la necessitat d'un nou model de finançament autonòmic. Donen suport al concert econòmic per a Catalunya? És evident que sí. Demanen igualment el traspàs de Rodalies al govern de la Generalitat de Catalunya, quan no fa tants dies una bona part de la plantilla no estava d'acord amb el traspàs. Ho han consultat els treballadors? No.

És curiós com els dos sindicats no s'han pronunciat mai, ni hem vist la solidaritat, amb les famílies que han estat i continuen reivindicant més hores d'espanyol a les classes, algunes de les quals han patit assetjament. El silenci d'UGT i CCOO ha estat clamorós. Els pronunciaments, així com els suports sindicals, són selectius.

Qui va començar el canvi de la UGT de Catalunya? Doncs Pepe Álvarez, que es va anar allunyant del seu partit “germà”, el PSC, deixant a les mans d'ERC la secretaria general amb Camil Ros, un independentista al capdavant. No obstant, una bona part del sindicat es va plantar i es va fer una esbandida, posant Matías Carnicero, home fort a SEAT i al sindicat, com a president. Era la fórmula per equilibrar la balança que impedeix que Ros campi a plaer, tot i que més d'una vegada ha fet de les seves.