De la crisi teatral als tres milions despectadors

El reinici d'una nova temporada teatral ha donat peu que, seguint el costum establert fa uns anys, ADETCA, l'entitat que agrupa les diverses empreses del sector a la comunitat autònoma, informe sobre els resultats aconseguits a l'exercici anterior, que, a jutjar pels dígits, van ser excel·lents. Una bona notícia, sens dubte, que als que pentinem cabells blancs ens convida a comparar la situació actual amb la de temps anteriors quan es parlava insistentment de crisi teatral.

Comparació entre ahir i avui que acostumo a fer sovint quan coincideixo amb el bon amic Enric Sunyol, un altre veterà que va conèixer la vida teatral barcelonina per ciència pròpia més o menys quan jo vaig començar a recórrer platees i camerinos. Potser llavors no arribaven a dotzena i mitja les sales que hi havia a la ciutat i algunes van acabar descavalcades de la seva funció originària per a la seva conversió en cinemes. També es feia teatre a centres parroquials o associatius ia la universitat -l'històric TEU- remant contra marea. Però els professionals treballaven de dilluns a diumenge amb dues funcions: la de tarda a les sis i la de nit a tres quarts de dotze, que podia prolongar-se fins a altes hores de la matinada si l'ocasió es terciava amb la celebració d'algun “fi de festa”. Al que calia sumar els assajos de la següent funció que solien tenir lloc abans de la primera, és a dir, cap a les quatre de la tarda. Dit d'una altra manera: que podien arribar a treballar gairebé dotze hores, part de les quals sense retribució -els assajos no es pagaven- sense cap descans setmanal i ho feien amb la formació rebuda sobre les taules, ja que la majoria accedien a la professionalitat bé des del teatre amateur, bé des del meritoriatge, consagrada amb l'obtenció de l'anhelat carnet que expedia el Sindicat Vertical de l'Espectacle. Veritables estakhanovistes amb futur incert perquè llavors gairebé ningú cotitzava a la Seguretat Social, raó per la qual s'aconseguia la jubilació amb problemes. Això no obstant, aquests durs vímets van donar noms il·lustres a l'escena, com els de Núria Espert o Mario Gas, per citar només dos casos feliçment operatius.

Avui el teatre ha canviat copernicanament. A Catalunya funcionen 59 sales estables i quatre espais escènics, es treballa entre quatre i cinc dies a la setmana amb una sola funció, es paguen els assajos i no hi ha empresari que gosa eludir el pagament de la SS. I alguns cinemes han recuperat la funció teatral originària. D'altra banda, la majoria dels professionals de l'escena llueixen ara als seus currículums la condició de llicenciats a l'Institut del Teatre o qualsevol altra carrera universitària. I han sorgit empresaris que no només es dediquen a gestionar locals, sinó que s'atreveixen a produir espectacles. Això sí, cal dir-ho tot: algunes de les sales més importants són públiques i bona part de les d'iniciativa privada rep subvencions de l'Administracions, mentre que en altres calendes les empreses particulars funcionaven al seu propi risc i quan les coses anaven mal donades s'arruïnaven.

Sigui com sigui, qui s'hauria pogut imaginar que es remuntaria aquella crisi que semblava insalvable i s'arribaria a superar la màgica xifra de tres milions d'espectadors i els 92 milions d'euros de recaptació (no volem pensar què significaria en pessetes) amb una oferta de 1.235 espectacles nous i 13.035 funcions. El 44% de gènere dramàtic i el 20% de caràcter musical o líric; un 54% d'autoria catalana, 18% de la resta de l'Espanya i el 27% estrangera i que el català fos present al 39% de les produccions i l'espanyol al 30%. I, finalment, que Barcelona aconseguís ocupar un lloc rellevant en la producció de grans musicals, un gènere que semblava privatiu de Madrid (a la ciutat comtal només els van produir Gasa i Los Vieneses en els seus millors temps)

A tot això caldria afegir-hi la meritòria tasca que desenvolupen nombroses sales de petit format a càrrec de gent intrèpida. Bé és cert que els anys seixanta n'hi va haver algunes (Alexis, Candilejas, Guimerà, Windsor…) però és que ara són legió i està distribuïdes de llarg a llarg de la ciutat amb ofertes d'altíssima qualitat com les de l'Akadèmia, juntament amb propostes que poden resultar sorprenents i innovadores a Beckett, Atrium, Gaudí, Maldà, Tantarantana, Flyhard, Fènix, Versus Glòries, La Gleva, Almeria/Golem's, Aquitània, Antic Teatre, amb algunes dedicades al públic infantil complementària o exclusivament (com el Jove Teatre Regina ). Són punts “on el teatre batega”, i encara cal sumar les sales que funcionen a la resta de la comunitat catalana, en algun cas amb un protagonisme tan acusat com La FACT de Terrassa, on té lloc des de fa 40 anys la temporada de ballet més longeva d´Espanya.

Per això avui ningú no parla de crisi teatral, sinó de resultats espectaculars i puc per tant coincidir amb l'Enric, entre rampells de nostàlgia, que no sempre, ni en tot qualsevol temps passat va ser millor.