Per què els polítics anteposen el bé dels seus partits al bé comú?
Aquests dies, els partits polítics estan sent notícia - ja fa força anys que és així - per la manca de sentit comú i responsabilitat
Plató deia que una societat necessita bons governants per ser reeixida: que siguin capaços de deliberar, de buscar el bé comú, de trobar projectes integradors. Els governants han de ser capaços de promoure propostes i un clima polític amb què es puguin reconèixer el major nombre possible de ciutadans. Els electes tenen la responsabilitat que li atorguen els votants de propiciar les condicions perquè es produeixi un diàleg productiu entre els que pensen de manera diferent. Això és la grandesa de la democràcia: pluralitat, respecte i tolerància. Plató rescatava ideals polítics molt valuosos, que tenen a veure amb la capacitat del diàleg cooperatiu i amb la qualitat moral dels governants.
Aquests dies, els partits polítics estan sent notícia - ja fa força anys que és així - per la manca de sentit comú i responsabilitat en oblidar-se que el bé comú de la societat hauria de ser el seu primer objectiu. Tot i això, en tots, sense excepció, prima per sobre d'aquest bé comú, els interessos dels seus partits, així com els personals. La frase “què hi ha del meu” per molt que sigui antiga, continua estant vigent. Tot és palpable cada dia. Els projectes que afecten la societat i que poden beneficiar-la, resulta que en les votacions del Congrés seran aprovades o no depenent de les contrapartides que rebin els governs de les diferents formacions, o els mateixos partits. Tenim els més recents, a la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern i el preu que va haver de pagar a aquells que li van donar el seu vot: PNB, Bildu al País Basc i els beneficis que han aconseguit, més el que s'aniran coneixent , mentre que a ERC i Junts ja es coneixen part dels “pagaments”, i se'n coneixeran més.
Quan els “mercaders” demanen més i es produeix un rebuig apareixen les amenaces que si no es compleix allò que s'ha sol·licitat passaran dues coses: els vots a les propostes que s'han d'aprovar al Congrés no tiraran endavant. I dos, que al Govern el posen a la corda fluixa. Mentre que l'oposició, la seva postura és donar suport a les propostes que segueixen el camí contrari. No donen els seus vots per marcar territori i portar la contrària al Govern al qual acusen d'haver-li “robat la Moncloa”. El PP està fent un joc perillós, no pot ser que tot digui que no, o critiqui el govern fora d'Espanya. La sensatesa i el bé comú, per sobre del partidisme. El PP de Feijóo hauria de treure de la primera línia mediàtica uns quants que cada vegada que parlen puja el pa.
La polèmica del finançament “singular” per a Catalunya ha estat motiu de grans discrepàncies, de crítiques ferotges del PP i de declaracions no gaire afortunades de més d'un socialista a càrrec. Fins a aquest punt ha arribat la crispació i l'anomenat greuge amb la resta de comunitats que el president Sánchez està fent coets parells atreure els presidents de les comunitats governades pels populars, amb el cimbell de més ofertes econòmiques. Això ha suposat una divisió de criteris al PP liderat, és clar, per la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, el protagonisme del qual està a prova de bomba ia més li ha marcat el pas al seu cap i als seus companys. És clar que alguns ja estan cansats de la protagonista i les discrepàncies internes hi són.
Tornant als temes en què no es posen d'acord, hi ha el de l'emigració, l'acollida d'aquests per les comunitats, i l'aprovació d'una llei de la matèria a què el PP hi ha votat en contra. Són més els temes però no és el motiu d'aquest article.
Si per una vegada, els partits, tots, anteposessin el bé comú per sobre dels seus respectius interessos partidistes, les coses funcionària millor i els polítics complirien amb allò pel que ha estat votats, Erasme de Roterdam va apuntar al seu dia alguns trets del que seria el bé comú: “Quan segueixis un camí recte, quan no facis violència, quan no despullis ningú quan no venguis cap càrrec, ni corrompis ningú”. Ho va dir aquest filòsof i humanista, entre altres coses, al segle XVI. I tot i que han passat uns quants segles continua tenint vigència.
Escriu el teu comentari