Llum i ombres en el sistema de finançament singular per a Catalunya

El pacte assolit pel PSC i ERC per millorar el finançament per a Catalunya ha obert la caixa de trons. Per a alguns (socialistes catalans, protosocialistes i afins) és l'assoliment d'una vella aspiració; d'altres ho miren amb escepticisme, i per a no pocs trenca el principi de solidaritat, trenca la justícia social i la igualtat territorial. Sense oblidar el PP i VOX, perquè per a ells és un robatori a tots els espanyols, és inconstitucional i gairebé, gairebé, un crim de lesa humanitat.

Existeixen paraules i/o expressions que espanten, i "concert econòmic", a segons qui, li produeix una cosa així com repulsió, per les concomitàncies que té amb la insolidaritat. Per tant, esquivem els debats nominalistes o semàntics i anem al moll de l'os de la qüestió.

Estem davant d'un tema extremadament complex i, fins al moment, les explicacions donades han estat més aviat escasses i sense aprofundir en el fons de la qüestió. Però una cosa està clara: els recursos són finits i, per consegüent, el que es doni en un lloc es deixarà de donar en un altre, a no ser que es prevegi alguna cosa així com la multiplicació dels pans i els peixos, en versió 5G.

L'acord assolit entre socialistes catalans i republicans dissenya un finançament per a Catalunya molt similar al del sistema foral. La idea és que l'Agència Tributària catalana gestioni, tan aviat com sigui possible, tots els impostos. Per a no pocs experts, aquest sistema serà una anomalía en l'àmbit internacional, restarà recursos al conjunt del país i pot trencar l'equilibri territorial.

En opinió del catedràtic d'Economia Aplicada i president del comitè d'experts per a la reforma fiscal, Javier Ruiz-Huerta, “un eventual concert econòmic seria inviable econòmicament perquè no es podrien mantenir els estàndards del territori”. Però, segons el director executiu del centre d'anàlisi FEDEA, un dels majors experts en finançament, Ángel de la Fuente, “Ara es recullen a Catalunya uns 55.000 milions d'euros i la meitat va a l'Estat. Perquè l'Estat no perdi poder recaptatori, la suma del cupo més la quota de solidaritat hauria d'arribar a aquest 50%, sense renunciar als 2.000 milions que Catalunya aporta al sistema de finançament de les CCAA. D'altra manera, hi haurà menys diners per a tots en el conjunt del país”.

No seria d'estranyar que, amb aquest nou model, altres comunitats que són aportadores netes al sistema, com és el cas de Madrid o Balears, vulguin també gaudir de les mateixes condicions que Catalunya, i això faria encara més profunda la bretxa entre comunitats riques i comunitats pobres.

Sosté alguns entesos que aquest sistema de finançament singular obligaria a modificar la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) i que, si aquest model no s'estén al resta de comunitats del règim comú, estaríem davant d'un cas flagrant d'inconstitucionalitat, perquè es vulnera l'article 139 de la Constitució, segons el qual “Tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions en qualsevol part del territori de l'Estat”. Però, si es generalitza, el Govern podria acabar sense capacitat econòmica per desenvolupar iniciatives que impliquin una despesa de certa magnitud.

El debat està servit. Caldrà esperar al text definitiu perquè ens puguem forjar una idea ajustada del que s'ha acordat. Amb tot, convé no oblidar que el pacte assolit pel PSC i ERC té el seu origen en el sistema de finançament que es va incloure en l'Estatut de 2006 i que va ser acordat pel PSC, CiU, ERC i IC-EUiA, “cepillat” al Congrés dels Diputats, votat favorablement per la ciutadania de Catalunya en referèndum, i validat pel Tribunal Constitucional en la sentència de 2010.

Estem davant d'un tema polièdric, amb moltes llums i ombres, que permet moltes lectures. Jo m’he limitat a deixar alguns apunts sobre la taula per afavorir la reflexió. Però, amb tota seguretat, ho tornarem a tractar. Ocasions i motius segur que en tindrem.