Inversió o decadència

Vet aquí el dilema a què s'enfronta Europa. Queden molt enrere els anys de l'anomenada “globalització feliç” – que no va ser tal per a tothom, deixant darrere seu una legió de perdedors i enquistant profundes desigualtats socials. Però és evident que la geopolítica ha fet una brutal irrupció a les nostres vides. La guerra a Ucraïna, el martiri de Palestina o la disputa del Sahel… reflecteixen, de manera espasmòdica i en certa manera “per delegació”, la tensió entre els Estats Units i la Xina. Els paràmetres de les relacions econòmiques i polítiques a nivell mundial han canviat bruscament. I a Europa li costa situar-se en aquest nou escenari.

L'informe presentat a la Comissió Europea per Mario Draghi fa pocs dies incideix en aquest canvi de paradigma, apuntant a la urgència d'un gir en la política econòmica de la UE. Un gir que suposa, de facto, un salt endavant qualitatiu a la construcció europea, un avenç en la seva unió federal. Es tracta de deixar enrere els dogmes inoperants de l'austeritat i emprendre decididament el camí d'unes inversions massives i mancomunades, sense les quals Europa estaria condemnada a un declivi convuls de les seves nacions. En aquest sentit, com assenyala Thomas Piketty, l'informe Draghi “va en la bona direcció”. No obstant això, la seva orientació queda llastrada pel biaix elitista de les modalitats proposades. De fet, el propòsit modernitzador i competitiu de l'economia europea que planteja l'informe difícilment pot tirar endavant sense un caire socialdemòcrata net. És a dir, sense potenciar el lideratge públic en les inversions estratègiques, sense fer un esforç fiscal progressiu similar al del període de la postguerra, sense implementar unes polítiques socials fortament redistributives… El mateix Piketty ha demostrat en els seus treballs sobre la desigualtat fins a quin punt la inversió massiva en educació va ser determinant, després de la segona guerra mundial, en el formidable avenç de la productivitat de l'economia americana. Educació, formació, investigació… Amb més força fins i tot que abans, aquí estarà la clau per enfrontar els reptes immensos d'un nou model de producció, distribució i governança que naixerà – si som capaços de fer que vegi el dia – amb els fòrceps de la resposta al canvi climàtic i l'adequació a una certa “economia de guerra”.

Aquest desafiament no pot ser resolt per cap Estat per separat. El futur de les nacions europees no ha estat mai tan dependent d'aquest salt qualitatiu en la construcció federal de la UE. I mai aquesta construcció no haurà hagut d'afrontar tan fortes temptacions de replegament – condemnat per endavant al fracàs – dels Estats més importants de la Unió. França es debat en una crisi política més gran, amb un progressiu ascens de l'extrema dreta que es nodreix del descrèdit de la democràcia representativa i de la nova tanda de sacrificis projectada als pressupostos restrictius del govern de Michel Barnier. Per la seva banda, Alemanya està sumida en contradiccions que esdevenen indefugibles: la seva poderosa indústria dóna senyals de pèrdua de competitivitat i la seva crisi amenaça de desembocar en una successió de tancaments de factories, agreujant el malestar social. El motor d'Europa només es pot posar al dia de la mà d'un enfocament inversor comunitari audaç. Més tard que tard, l'asfixiant constitucionalització alemanya del rigor fiscal haurà de ser revisada i superada. Tot i que, per ara, el govern de coalició presidit per Olaf Scholz està en hores baixes i s'aferra a una doctrina obsoleta que Alemanya va dictar al sud d'Europa els dies més nefast de la recessió. I què es pot esperar del govern de Meloni?

Sobre el govern espanyol recau la responsabilitat de ser l'advocat de l'informe Draghi i declinar-lo en termes progressistes a les instàncies comunitàries. Ara com ara, Espanya és el gran país europeu que està en millor disposició per obrir aquest debat a Europa. La veu del seu govern, la pertinència de les seves propostes –com en matèria energètica–, el seu pes a la diplomàcia comunitària… li han guanyat una autoritat política que ha d'aprofitar per impulsar aquest debat. Un debat inajornable. Un debat literalment existencial per a Europa.