Nostàlgia i il·lusió

La realitat sempre és interpretada i qualificada amb paraules. El repertori del nostre vocabulari i l'ús que en fem ens permet esperar el millor que estigui al nostre abast per modificar una realitat. En política, els avenços socials exigeixen progressos en la manera de pensar, sentir i expressar-se. Importa tenir consciència del que fem i del que passa al nostre voltant: “No sabem què ens passa –va escriure Ortega– i això és el que ens passa, que no sabem què ens passa”. Això vol dir no assabentar-se de res i viure en la inòpia (literalment, viure en la pobresa).

Com ens veiem a nosaltres mateixos? Com interpretem allò que es diu de nosaltres? Tenim conviccions i fins a quin punt les podem modular? Quan una força política representativa pateix el trauma que ha rebut Ciutadans, veure com s'està fa inevitable la nostàlgia, tant pel que se'n va anar com pel que es va voler ser. Per tractar aquest desajust cal reconèixer primer la realitat i partir de la certesa que no va ser un somni. Nostàlgia és una paraula composta per dues més d'origen grec que signifiquen: retorn i dolor. Suposa la pena pel record d'un bé perdut i malmès.

És inevitable, doncs, que els que van recolzar amb ganes Cs pateixin nostàlgia per la seva pèrdua i se sentin desmoralitzats. Ara bé, és possible recuperar la il·lusió pel projecte? Hi haurà voluntat i forces? A la desil·lusió soferta li correspon una nova sortida cap a una il·lusió compartida, que és una qualitat necessària per viure amb plenitud i sense amargor. Cal ser conscients que sempre ens quedaran la paraula i l'afany per buscar el millor.

Il·lusió és un terme singularment espanyol en la seva accepció positiva, com va explicar Julián Marías al seu Breu tractat de la il·lusió. És una innovació romàntica establerta al segle XIX. Espronceda va ser el descobridor del nou sentit d'aquesta veu: escrivia, per exemple, “Fulls de l'arbre caigudes/ joguines del vent són:/ les il·lusions perdudes/ai! són fulles despreses/ de l'arbre del cor”. Des de llavors, podem 'tenir il·lusió' (per alguna cosa o per algú) i 'viure il·lusionadament'. Estar ple d'il·lusió no és el mateix que ser un il·lús o fer-se il·lusions (cosa que implica un cúmul d'errors inadequadament optimistes).

A Ciutadans no li queda cap altra que afrontar una nova fase de la seva curta existència (a penes 18 anys) i reiniciar-se. Cal trobar un lloc on desenvolupar-se. Com a moviment polític i cultural, faria una impagable tasca endinsant-se en el concepte integrador i alliberador de 'ciutadania', clau del liberalisme igualitari i social que personalitza sense distinció, clau de la fórmula 'lliures i iguals'. Encoratjant, així mateix, la il·lusió per saber i combatre el continu bombardeig de significants buits en què consisteix la vida política espanyola. Una fraseologia que distorsiona el significat de les paraules, de manera que fa impossible el debat democràtic.

Pasolini deia que és millor ser enemics del poble que enemics de la realitat. Enemics del poble és una sentència demagògica, sectària i interessada. Enemics de la realitat, en canvi, implica no reconèixer allò que es veu i negar-ho per interès. El director de cinema era un eurocomunista italià que, responsable de la seva funció de despullar mentides, va escriure 'Il fascismo degli antifascisti'. Pocs com ell tenien l'autoritat moral de criticar radicalment la grollera retòrica i ridiculització dels feixistes, als quals es feia culpables de tot. Fa mig segle va afirmar que bona part del que es deia antifeixisme “o és ingenu i estúpid o és presumptuós i amb mala fe”, perquè dóna la batalla a un fenomen mort i enterrat. Era una postura còmoda i absolutament inofensiva, perquè “si la paraula feixisme significa la prepotència del poder, la societat de consum ha fet el feixisme”. El feixisme dels antifeixistes.

Una altra idea força que es repeteix sense parar és l'oposició entre dreta i esquerra, quan es parla de la presa del poder i de guanys concrets econòmics i de posició social. Ortega va polvoritzar la distinció, en dir que qualsevol d'aquestes dues etiquetes és una de les infinites maneres que l'home pot triar per ser un imbècil; una exigència per a si i per als altres d'incorporar-se al cor dels grills i estalviar-se pensar. Amb significats ganduls o inexistents, es parla de neoliberalisme com a expressió d'un darwinisme social totalment inacceptable (i contradictori amb el liberalisme social). Però no es parla, en canvi, de neofeixisme, de neocomunisme, ni de bon tros de neosocialisme. Per sistema, es prostitueix el terme 'llibertat d'expressió', enarborat només si no t'afecta a tu, com és el cas del ministre Urtasun. Un altre exemple esbojarrat es té en el terme 'regió', que es presenta aquí fal·laç i ridículament com a pejoratiu.