President Sánchez, no es deixi la pell, sinó la seva mania persecutòria

Cal veure com està el pati polític, molt entretingut i tots amb ganes d'entrar en matèria, encara que sigui dialèctica. Potser això és degut al descans de l'estiu, els bons àpats, les companyies i les ganes d'entrar de front contra els adversaris. Pocs dies de la tornada a l'arena i ja hi ha els polítics que se'n surten: de qualsevol color polític.

En aquest escenari d'interessos polítics en què uns diuen que són els millors del món i els altres es dediquen a criticar tot allò que fan els seus opositors, és bo parlar d'optimistes, pessimistes i realistes. El gran mestre Perich deia que “un optimista és el que creu que tot té solució. Un pessimista és el que pensa el mateix, però sap que ningú ho intentarà”. El realista, com va plasmar amb aquesta frase l'escriptor Douglas Adams: “Crec que no estic on pretenia anar-hi, però he arribat al lloc on necessitava ser”. En aquesta frase queda reflectit el que significa ser realista i tocar de peus a terra, encara que aquesta es mogui.

A la política, com en vida en general, hi ha persones que reflecteixen les tres tipologies, encara que n'hi ha més de tres. Aquest desconcertant dilluns s'aixecava amb notícies de tota mena, per a totes les opinions A mig matí, arribava la sorpresa amb el president del Govern i líder del PSOE, Pedro Sánchez, a la reunió de la interparlamentària socialista, realitzada a seu del Congrés, on donava diversos titulars per no deixar ningú indiferent, perquè és que a més amb aquest bru d'estiu canari que encara li dura, afirmava amb la serietat del moment: “Em deixaré la pell perquè l'agenda de progrés segueixi avançant”. Se'l va oblidar afegir “amb permís” dels socis a temps parcial, els partits que tenen la clau d'aprovar o no les seves propostes al Congrés. Això dels socis no té importància, és un tema menor per a Sánchez. Tots els assistents al conclave van quedar entusiasmats, En aquest context d'emoció col·lectiva del grup de senadors i diputats, va deixar anar que aquest dimarts 17, el govern aprovarà el pla contra la “màquina del fang”, que tractarà de combatre “la desinformació i els bulls ”.

No és la primera vegada que utilitza Sánchez això de “la màquina del fang”. Ja ho va fer a la seva famosa carta fruit dels seus cinc dies d'absència per reflexionar sobre la seva dimissió o no per “la campanya orquestrada per la dreta, ultra dreta i mitjans de comunicació contra ell i la seva dona”. La va utilitzar també en diverses entrevistes als mitjans “amics”. Era i continua sent la seva obsessió perquè les coses personals l'afecten molt. Però qui és l'autor de la frase i què vol dir? És evident que no és seva, sinó d'Umberto Eco, un dels insignes semiòtics, escriptor i filòsof italià. Eco va recórrer al concepte en el seu famós llibre Número Zero per exposar “com és possible danyar la imatge pública d'algú emetent informació, manipulada o no, mitjançant l'opinió pública”. El semiòtic va afirmar que la “màquina del fang” intentava deshumanitzar i deslegitimar l'adversari polític a través de denúncies tan escandaloses com falses”. Se sol utilitzar força en l'àmbit polític i també periodístic, encara que l'autor, en entrevistes posteriors, puntualitzava que no és aplicable a tots els mitjans, ni a tots els periodistes.

El president del Govern en aquesta reunió clau només ha donat titulars, sense explicar el contingut del pla, que, al principi, no sembla que sigui gaire bo i que ha posat un tema perillós sobre la taula. Pedro Sánchez, l'autòcrata, fa temps que és des del president del Govern, intentant controlar-ho tot, especialment sectors “sensibles”. Aquesta posició i els seus tics poc democràtics estan generant divisió a la societat: indults, amnistia, règim econòmic especial per a Catalunya, entrada a l'accionari de grans sectors, control dels mitjans mitjançant la publicitat que no distribueix en determinats mitjans, i ara està “ màquina del fang”.

A Pedro Sánchez al final se'l coneixerà com el president de la divisió i no de la suma, un comportament que no té res a veure amb la trajectòria de més de cent anys del PSOE i que, encara que no s'ho cregui, va fer molt de mal al seu partit, malgrat els ploraners que té al seu costat i als seus altres companys amb càrrecs que per por no obren la boca. Com deia Antonio Gala: “No sóc pessimista. Sóc un optimista ben informat”. Rectificar és de gent intel·ligent, humil i reflexiva. No es deixi la pell, president, deixi aquesta mania persecutòria contra els mitjans. Hi ha lleis per acudir-hi quan algun mitjà o periodista es passa de llest, que n'hi ha.