Veneçuela | L'oficialisme atrapat entre la derrota electoral i la realitat: què pot passar?

El règim veneçolà està atrapat avui entre l'evident derrota electoral del 28 de juliol, reconeguda per la major part del món democràtic, i la realitat política imperant. Quina és aquesta realitat?

Allò intern, el primer tret és l'existència d'un lideratge opositor que va ser capaç de construir una sòlida organització popular no partidista, unir el poble veneçolà en el rebuig al desconeixement dels resultats electorals i enfortir-lo, com mai abans, en la seva vocació de recuperar la llibertat, la democràcia i el sentit de la justícia.

El segon tret és l'aprofundiment de la repressió i de l'anomenat terrorisme d'estat com a resposta als reiterats cridats al diàleg per a la transició, no només per part de la direcció opositora i del candidat electe, sinó dels seus propis aliats regionals que encara governen democràticament.

Aquest nivell de repressió excedeix amb escreix, tot allò que sabem de les experiències dictatorials local i regionalment, ja que no només es tracta dels arrestos i morts de persones sinó de la violació sistemàtica de la constitució, les lleis i els principis ètics i morals que sustenten el concepte de la justícia, amb la complicitat manifesta i recurrent dels poders públics (Assemblea Nacional, Tribunal Suprem de Justícia, Consell Nacional Electoral, Fiscalia General de la República, Defensoria del Poble, Procuradoria General i Contraloria Nacional, a més de les Forces Armades i policials).

El tercer element és la crisi socioeconòmica que s'expressa en la molt baixa qualitat dels serveis públics (electricitat, aigua, gas, combustible, assistència mèdica i educació), el baix poder adquisitiu de la majoria dels treballadors, el cost creixent de la vida, la reducció significativa de la capacitat productiva de l'agro i la indústria nacional, la dependència creixent de les importacions i el contraban, i l'estat d'abandonament de prop d'un milió d'adults grans i nens.

Caldria afegir la sensació d'inseguretat personal i jurídica regnant, el poc accés a la informació veraç, i la por instal·lada, amb els seus impactes sobre la salut mental i física.

A allò extern, i en primer lloc, hi ha el rebuig internacional de més de 50 països i dels organismes multilaterals a la burla electoral, la repressió excessiva i l'abús sistemàtic contra drets humans inalienables, cosa que comença a traduir-se en accions concretes com les sancions personals (diners malament, i propietats) a un nombrós grup de funcionaris veneçolans, als seus familiars i testaferros, per part dels Estats Units, i aviat, de la Unió Europea.

La confiscació d'un dels avions presidencials i l'amenaça que en seguiran d'altres, així com les sancions a 16 funcionaris d'alt nivell (encara que ja en van 140 sancionats més), sembla ser només el començament, ja que es va anunciar que estan en revisió noves sancions a econòmiques i polítiques a personatges, familiars i testaferros inclosos en una llarga llista.

No hi ha dubte, doncs, que la pressió internacional anirà en augment els propers mesos. Les arremeses contra Espanya i la recent presa d'ostatges de dos espanyols, tres nord-americans i un txec, per part del govern, en són bons exemples.

Un factor que gravita en aquest aspecte, té a veure amb els resultats de les eleccions presidencials als Estats Units d'Amèrica del Nord, el proper 5 de novembre, ja que constitueix un factor del qual dependrà la unitat dels països de democràtics, en les seves accions de pressió sobre el govern veneçolà.
Això també influirà en les respostes que tots esperen de la Cort Penal Internacional (CPI), la qual està posada en qüestionament per la seva aparent inacció, després de deu anys acumulant expedients per crims de lesa humanitat i violació dels drets humans del poble veneçolà, sense que hi hagi respostes adequades. Les accions que s'esperen del CPI seran la “guinda del pastís”.

Finalment, i davant de l'aliança del règim veneçolà amb els països que conformen l'anomenat “eix del mal” (Rússia, Xina, Iran i ara Corea del Nord, reforçat amb els seus amics a Amèrica Llatina, Nicaragua i Cuba), cal recordar que aquestes aliances no són totes del mateix tarannà. L'únic que tenen en comú és la voluntat d'atacar i destruir les democràcies occidentals, ja que per a ells el terme “democràcia” és desconegut.

Fora d'això, cadascú té interessos diferents, no sempre coincidents.

Vegem: a Rússia, i segurament a Corea del Nord, li interessa Veneçuela, com li va interessar Cuba, pel significat geopolític a la guerra amb els EUA i la UE, ja que cap d'aquests països els produeixen altres beneficis; a la Xina, però, si li interessa Veneçuela per les seves riqueses, especialment pel petroli i l'or que ells no tenen i que necessiten obsessivament, a més de per la seva posició privilegiada com a porta d'ingrés al control del comerç amb Llatinoamèrica, tal com està fent a Àfrica.

Iran, per la seva banda, només necessita Veneçuela com a mitjà per mostrar que no està aïllat dins del món, i per enfortir la seva aliança amb Rússia a la guerra contra Ucraïna, Amèrica del Nord i la UE.

Així que aquestes aliances són inestables i poc fiables per a les dues parts. Com a exemple, hi ha el desencís de la Xina amb el govern veneçolà, a causa de la incompetència operativa, la corrupció mostrada i el deute acumulat (prop de 15 mil milions de dòlars), encara que seguim pagant els interessos amb petroli i or.

Vist aquest panorama, un entén d'on es nodreix l'optimisme mostrat pel poble veneçolà i el seu lideratge polític, recollit a la frase… “Edmundo serà proclamat president el gener del 2025”, com a expressió de la confiança en el que passarà, fins i tot amb els riscos que suposa posar data al final de “Fins al final”, i sabent que l'organització que es va crear per guanyar les eleccions, defensar els vots i desemmascarar el tarannà dictatorial del govern, podria no ser suficient per resistir les seves envestides, obrir camí a la transició i recuperar la democràcia i la llibertat.