Lea Ypi relata la difícil transició entre el comunisme i el capitalisme a Albània (“Lliure”)

Tot i que Albània s'ha convertit en aquests últims temps en un país obert i, de fet, en un destí turístic de moda, la seva història recent és bàsicament ignorada i, sobretot, es desconeix que va ser, fins ahir mateix, el país més aïllat d'Europa sota la dictadura d'Enver Hoxha. El sátrapa, afectat per un fonamentalisme marxista radical i una por malaltissa a qualsevol hipotètica i improbable invasió estrangera, es va enemistar amb tots els règims homònims que considerava tibis, quan no traïdors al veritable comunisme, i va trencar primer amb Iugoslàvia, després amb la URSS i finalment amb la Xina, fins a condemnar Albània a sobreviure com un veritable paria internacional. La mort del dictador després de quaranta anys de govern i el posterior desmoronament dels règims comunistes van abocar el país a un canvi que va tenir episodis dramàtics. Ho explica amb tot realisme Lea Ypi a “Lliure. El desafiament de créixer en el final de la història” (Anagrama).

Lea va pertànyer a una família d'orígens espuris per al sistema; un besavi seu va ser primer ministre abans del comunisme, i va viure en un ambient dominat per la cultura francesa que la seva àvia va mantenir contra vent i marea, un dada molt important en uns anys en què la vida de cada persona depenia de la seva “biografia”, és a dir, dels seus antecedents. Per acabar-ho d'adobar, els seus éssers estimats eren “intel·lectuals”, una condició ben sospitosa, com no deixava de recordar-li la seva professora Nora, i a casa seva mai hi va haver, com en la quasi totalitat de les llars albaneses, un retrat del “camarada Enver”.

En aquest context es va desenvolupar la seva infància i joventut, que descriu amb cruesa no exempta de trets divertits: des de les cues omnipresents per aconseguir qualsevol bé, a l'omnipotència del “Partit” per prendre qualsevol decisió, passant per la necessitat de complir sense resar normes teòricament “voluntàries” o la prohibició de lluir talls de cabell “imperialistes” o “pintura d'ungles” “revisionista”. Un món en què els nens col·leccionaven embolcalls de xiclets -a falta del xiclet pròpiament dit- o una família es barallava amb la veïna per la possessió d'una llauna buida de Coca Cola com a element decoratiu domèstic. Llavors Albània era “el millor dels llocs possibles” i “nosaltres teníem llibertat per a tots, no només per als explotadors. No treballàvem per als capitalistes, sinó per nosaltres mateixos i compartíem el producte del nostre treball. No coneixíem l'avarícia ni tampoc sentíem enveja. Tots teníem les nostres necessitats satisfetes i el Partit ens ajudava a desenvolupar el nostre talent”. Era “una societat on la política i l'educació impregnaven tota la vida del país”. Una Arcàdia feliç… de la qual no es podia sortir “perquè estàvem envoltats d'enemics”.

Però tot va canviar a partir de desembre de 1990, quan es va desmoronar el sistema (el dictador havia mort cinc anys abans) i els albanesos van començar a emigrar a milers, sobretot a Itàlia; el cas és que aleshores “no érem ben rebuts fora de les nostres fronteres”. D'altra banda, Albània va haver d'afrontar “reformes estructurals” i substituir el partit únic per la societat civil; el problema és que “no comptàvem amb una societat civil activa”. I cadascú va haver d'enfrontar-se a les seves pròpies contradiccions. Tot i que els seus pares van aconseguir millors feines i fins i tot es van dedicar a la política amb certa fortuna, al final ell, “que en el passat havia estat una víctima, hauria de veure's en la situació de convertir-se en un victimari” i la seva mare acabaria marxant a Itàlia per col·locar-se com a cuidadora d'ancians. El país es va veure enfrontat a un nou i perillós fantasma: la corrupció, que va generar una gegantina estafa piramidal capaç d'abocar-lo a una veritable guerra civil.

Lea Ypi va trobar el seu camí a Gran Bretanya com a professora de marxisme a la London School of Economics! Davant l'estupefacció de la seva mare, a qui “li costa entendre per què ensenyo marxisme i investigo sobre Marx i escric articles sobre la dictadura del proletariat”. Això sí, després d'haver recompost l'economia familiar gràcies a la recuperació d'antigues propietats familiars a Albània i a la seva venda a inversors estrangers.