Mafalda compleix 60 anys i les seves reflexions segueixen tan vigents com abans

Què importen els anys? El que realment importa és comprovar que "al cap i a la fi, la millor edat de la vida és estar viu", deia Mafalda, una nena de sis anys que va veure la vida gràcies al seu creador, el gran Quino. És veritat que l'edat no importa, perquè aquest 29 de setembre Mafalda ha complert 60 anys. Alguns pensaran que són molts, però no. Per a tots aquells que hem viscut les seves reflexions plasmades en les publicacions de Quino, que no han deixat ni deixen ningú indiferent, Mafalda continua sent una nena. Mafalda no compleix anys, és eterna en el temps, perquè les seves denúncies segueixen sent actuals. El món i els éssers humans continuen tenint els mateixos problemes i cometent els mateixos errors, en tots els camps, a tot el globus terràqueo.

Mafalda, de la mà de la imaginació i la intel·ligència de Quino, amb un humor blanc però directe, aprofita la suposada ingenuïtat d'una nena d'aquella edat per fer reflexionar sobre la situació política del seu país —convulsa com ara— i sobre els problemes universals: la violència, la fam, la injustícia, la desigualtat de la dona... i posa en qüestió la contaminació de l'ecosistema, que deixa per a les generacions futures un problema que no és precisament petit. La ingenuïtat —que no és tal— de Mafalda, a qui Umberto Eco definia com "heroïna rebel", feia preguntes que els adults eludien fer en veu alta —¿per por?— i alhora criticava la passivitat, el conformisme i fins i tot la hipocresia del món adult. Així ho expressava en la seva frase: “A totes parts cullen mongetes, però ningú s'anima a estrangular al maître”.

Quino, en les seves vinyetes, volgué reflectir la societat de l'Argentina de la seva època, i per a això es va basar en persones que eren representatives. Amb elles, companyes i amics de Mafalda i integrants de la colla, podia tocar tots els temes que l'interessaven i volia mostrar. La colla estava formada per Mafalda, Susanita, Manolito, Felipe, Llibertat i Miguelito, el germà petit de Mafalda. Tots ells eren ben diferents entre si, i reflectien la identitat sociocultural de la classe mitjana argentina que critica Mafalda. Una colla que emprava moltes hores intentant entendre què estava passant al món, perquè no comprenien per què els governs no feien el que havien de fer per millorar la vida. L'ecologia, les guerres, sobrepassaven els nens; Mafalda en parlava molt, i com a feminista precoç no acceptava els agravis a les dones. “Clar... El dolent és que la dona, en comptes de jugar un paper, ha jugat un drap a la història de la humanitat”, deia Mafalda.

A Mafalda no li agradava la sopa, l'odiava, però sí sentia passió pels pancakes, el seu postre favorit. A part dels drets humans, la pau i la democràcia, li encantaven els Beatles, i en una de les seves frases deia: “Si viure és durar, prefereixo una cançó dels Beatles a un Long Play dels Boston Pops”.

Seixanta anys ha complert aquest 29 de setembre Mafalda, una edat que no fa més gran a una nena de 6 anys, l'heroïna rebel, perquè els anys passen i les persones no canvien. El mateix que els problemes i la passivitat de la gent per, en veu alta, denunciar que el món no pot seguir sense intentar canviar-lo. Ja ho deia Mafalda: “Sí, ja sé, hi ha més problemòlegs que solucionòlegs, però què li farem?”.