Qüestions bàsiques

No anem bé. Malgrat que l'economia creix per sobre de la mitjana de les economies de la UE, tenim una inflació més baixa i més controlada que la majoria dels països de la zona euro. Hi ha més afiliats que mai a la Seguretat Social, i l'atur, que ha estat el taló d'Aquil·les de tots els governs des de la Transició, registra les xifres més baixes d'almenys els últims quinze anys, però la crispació política està arribant a quotes insuportables.

Tampoc les polítiques socials, que s'han posat en pràctica pel Govern de coalició, tot i ser insuficients, són, de llarg, les més ambicioses de la nostra història. No obstant això, no han servit per apaciguar els ànims dels negacionistes de les evidències. Ni tan sols han sabut valorar assumptes com el salari mínim interprofessional, que ha pujat com mai en els dos últims anys, o les pensions, que es revaloritzen per llei conforme a l'increment de l'IPC, entre moltes altres iniciatives. No és lògic.

En les eleccions generals de 2023, els dos partits majoritaris (PP i PSOE) van aconseguir més del 64 % dels vots emesos. Ambdues formacions van obtenir, respecte a la tercera força (Vox), una distància de més de vint punts cadascuna. Davant aquesta hegemonia incuestionable, no sembla gaire sensat que els dos partits estiguin tot el temps a la gresca. Amb tota probabilitat, en aquesta relació sobran personalismes i falten ganes d'arremangar-se.

És evident que la majoria parlamentària que va fer president a Pedro Sánchez és molt volàtil i no té la suficient solidesa per donar al Govern la necessària estabilitat perquè desenvolupi la seva agenda legislativa amb tranquil·litat i certa folgança. Tant és així que, en el que portem de mandat, l'Executiu ha perdut una trentena de votacions al Congrés, i aquesta circumstància genera inquietud i incerteses. Per això, aquests darrers dies, i per evitar un nou revolcó, la vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, va retirar del ple la proposta de la senda de despesa.

Aquel panorama de fragilitat fa que la situació del Govern de coalició sigui delicada i els nervis estiguin a flor de pell. Fa uns dies, ERC i Junts ("progressistes ells") unien els seus vots al PP i Vox per reprovar el ministre Óscar Puente al Senat per la seva gestió al capdavant de ferrocarrils. Alguna cosa que, encara que no deixa de ser simbòlica, dona una idea de l'ambient que es respira als alts cercles polítics. Però és que, de manera simultània, des de Sumar han demanat "la dimissió o cessament" de la ministra Isabel Rodríguez, i això de simbòlic no té res, perquè es demana des d'un dels dos partits que conformen el Govern de coalició.

Mentrestant, al PP es dediquen a copiar el relat de l'extrema dreta per arrabassar-los un grapat de vots. Es podrien citar una quantitat d'exemples sobre el particular, però el més paradigmàtic és el de la immigració: els populars critiquen l'actitud del Govern amb l'arribada de persones sense papers, però són incapaços no ja de fer una proposta, és que ni tan sols se seuen a negociar per buscar una solució.

És lamentable que, amb la situació sociopolítica que tenim, siguin les organitzacions més petites (a les que pitjor els va en les eleccions del 23J) les que estiguin marcant el ritme de la política nacional. Aquest estat de coses afavoreix que alguns polítics estiguin normalitzant la violència dialèctica en els seus discursos, i això dóna ales als hooligans de la política, i, a més, és terreny abonat perquè qualsevol dia surti un descerebrat i cometi alguna barbaritat que després lamentarem tots.

Les divergències ideològiques entre PP i PSOE són profundes, les seves estratègies molt diferents i entre ambdues formacions, al llarg dels anys, s'han anat obrint moltes ferides que seran molt difícils de restañar. No obstant això, existeix un mínim denominador comú compost per la qualitat democràtica del nostre sistema i la convivència, que haurien de donar a les dues grans formacions la responsabilitat necessària per arribar a acords sobre grans assumptes, com, en el seu moment, va ser la renovació del Consell General del Poder Judicial i que ara poden ser temes com la política exterior, la immigració, l'habitatge, l'organització territorial o la transició ecològica, entre d'altres. Qüestions bàsiques que, al cap i a la fi, pel bé comú, haurien de quedar fora de la lluita partidista i allà els dos grans partits farien bé remant en la mateixa direcció.

Fer-ho seria un símbol de maduresa i responsabilitat dels nostres dirigents i un bàlsam per als ciutadans.