La immigració amb prou feines té impacte sobre la feina i els salaris

La veritat de les coses és moltes vegades contraintuïtiva. És el cas dels impactes de la immigració sobre les nostres societats. Des de l'extrema dreta -amb una notable capacitat d'arrossegament i influència sobre tot l'arc polític europeu-, es tracta aclaparament d'elevar el fenomen migratori al nivell de “primera preocupació de la ciutadania” , vinculant-la a la delinqüència oa uns suposats efectes perversos sobre el mercat laboral, els salaris o les prestacions socials.

Hi ha condicions objectives perquè aquest discurs cali a l'opinió pública. Però aquestes condicions no es refereixen a les qüestions evocades, ans les suposades amenaces que representaria la immigració són toves per ocultar els problemes estructurals que ens afligeixen. Per això és important aportar ciència i rigor al debat. És el que fa la tribuna de l'economista Hippolyte d'Albis , publicada a les pàgines de Le Monde, rebatent la tesi d'un efecte negatiu de la immigració en matèria de feina o de salaris.

Les percepcions són distorsionades en gran mesura pel tractament informatiu de la qüestió. Les imatges que ens mostren la tragèdia humana de les piragües, els naufragis de les embarcacions de fortuna al Canal de la Manxa o davant de les costes sicilianes, els arriscats “assalts” a la tanca de Ceuta… ens fan oblidar que la immensa majoria de la immigració arriba al nostre país amb avió i amb visat turístic. Aquestes imatges generen reaccions de solidaritat. Però, convenientment explotades, també susciten el sentiment d'una onada incontrolable i amenaçadora, a punt de submergir la nostra societat. L'extrema dreta cavalca sobre aquests temors i els esperona sense parar, exigint un enduriment de les polítiques migratòries.

Tenia raó Pedro Sánchez quan expressava aquests dies el seu temor de veure la política espanyola aïllada davant d'un replegament dels socis europeus. Bruno Retailleau , nou ministre francès d'interior, s'ha estrenat denunciant “el desordre migratori” , després del succés, tan tràgic com puntual, de l'assassinat d'una noia a les mans de jove marroquí, pendent d'expulsió. Alemanya vol endurir les condicions d'asil i aixeca controls a les fronteres. Fins i tot el nou primer ministre laborista britànic, Keir Starmer , declara el seu interès per les “solucions” al problema migratori generades per Giorgia Meloni (consistents en deportacions a Albània).

Com ho afirmen els sociòlegs i investigadors Antoine Pécoud i Hélène Thiollet , “en una Europa que envelleix i pateix penúries de mà d'obra, la immigració a la recerca de feina no cessarà i ha de ser enquadrada”. Rutes segures, contractació en origen, processos de regularització – com ara actualment pendent de tramitació legislativa – hi han de contribuir. Però ja és hora d'admetre que l'arbre de les migracions i de l'asil amaga un bosc de problemes molt reals, però que tenen poc a veure amb les polítiques migratòries. (…) El control de la immigració es presenta regularment com la solució miraculosa per a problemes tan variats com l'atur, la inseguretat, el tràfic de drogues, el nivell escolar dels alumnes, l'accés a l'habitatge o la situació dels suburbis. (…) L'acollida i ràpida integració dels exiliats ucraïnesos a Europa, així com una majoria de refugiats sirians a Alemanya, demostren que el dret d'asil i les polítiques d'integració conserven tota la seva pertinència” . (“Le Monde”, 28/09/2024).

Aquesta integració ha esdevingut una qüestió crucial per al futur de la democràcia i la construcció europea. Però no es pot resoldre des d'un simple discurs benintencionat. L'extrema dreta treballa sobre el neguit i el temor que travessen les societats davant les incerteses que s'hi planen: la guerra, la crisi climàtica, els canvis tecnològics, el declivi de les classes mitjanes… La lluita contra les desigualtats socials requereix un horitzó de progrés, un projecte de futur democràtic i integrador, esperançador i creïble. Un projecte indissociable d'un salt endavant a la federalització d'Europa, avui en disputa. Aquest és el gran repte històric de l'esquerra, que encara busca a les palpentes el camí. I l'actitud davant de la qüestió migratòria serà la seva pedra de toc.