Traços i segments: la força

Què és la força més enllà de resoldre una fórmula matemàtica? Què és lenergia més enllà del mateix?

Per mi, la força rau en la voluntat. Podem tenir uns músculs d'acer i un sistema immune a prova de tot mal, però si comencem a no tenir força de voluntat, tot això es debilita fins a l'extenuació.

Un cop vaig llegir que, quan creiem no poder més amb els problemes de la vida, quan pensem que és massa càrrega la que suportem per seguir endavant, no estem ni a la meitat de camí del que podem aguantar.

No és un pensament banal o ingenu aquest que he assenyalat, encara que pugui semblar-ho. He comprovat, com crec que la majoria dels éssers humans, que quan la desesperança, el desassossec, l'angoixa, el cansament emocional… ens donen una bona dosi dels seus mals pensaments, arriba un raig de sol i ho il·lumina tot. La tempesta s'acaba, la llum i la calma apareixen molt més intenses del que és habitual.

Tots tenim una força dins nostre de la qual només en comptats moments de la vida se'ns dóna coneixement i, tot i així, no és un coneixement complet, sinó molt parcial. Eixa força és la VOLUNTAT, cosa que no em canso d'observar en mi i en els altres. Em fascina la seva potència, m'aclaparen els seus èxits. És tan intensa la seva acció que desbarata qualsevol mal, per terrible que sigui.

D'on neix aquesta força formidable? Què o qui la produeix? Ja sé que la ciència ha estudiat molt sobre les diferents substàncies que ens produeixen ganes d'actuar, que ens donen energia i alegria per a l'acció; com la serotonina, la dopamina, les endorfines o l'oxitocina, per exemple; així com les diferents parts del cervell i de les cèl·lules o neurones que les alliberen, sent la més important pel que fa a la voluntat l'escorça prefrontal, com tots sabem.

Jo admiro la ciència, és més, jo crec en la ciència i hi tinc una fe pura. Tot i que aquest convenciment només pot ser creença, perquè no sóc experta en cap branca del saber empíric; però tampoc no he anat mai a Moscou, cosa que no m'impedeix creure que existeix. Tot i així, al mateix temps, sé que la ciència no ho sap tot, perquè el saber és infinit i també sé que la veritable ciència es qüestiona contínuament cadascuna de les seves “certeses”.

El que vull expressar amb això és que la Força de Voluntat, segons la meva manera de veure, no pot néixer de la secreció d'una substància o diverses substàncies, ni del funcionament d'una part del cervell; encara que aquestes substàncies i aquesta part del cervell siguin imprescindibles perquè aquesta força s'expressi, igual que la llengua per expressar els nostres pensaments. Tot i així, no s'ha de confondre mai el receptor amb l'emissor, l'eina amb la mà que la maneja, el ressò amb la veu…

Jo em pregunto: qui o què ordena el funcionament de l'automatisme que controla el nostre ésser físic? Qui produeix l'energia que ens manté vius? (i no em refereixo als aliments o al sol). Em refereixo a les ganes de viure, a veure els colors de l´única forma que individualment sabem veure'ls.

Em refereixo, en definitiva, a reconèixer-nos a nosaltres mateixos en aquesta força i saber, sens dubte, que hi som i que les substàncies i els òrgans receptors d'aquestes substàncies actuen una vegada que aquesta força s'ha expressat, sent només els receptors i no els emissors.

Ja van parlar de la voluntat molts filòsofs i científics, com ara: Schopenhauer i Nietzsche. Pel primer, l'univers i tot està impulsat per una força primordial de viure, la “voluntat de viure”…; per al segon: “La voluntat de poder” és un instint que predomina a tota la natura…

Aquests dos grans de la filosofia van definir molt bé què és la voluntat i no n'han faltat gaires altres, com deia, que ho hagin fet també. Aquí va un ram:

- Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, lelectricitat i lenergia atòmica: la voluntat. (Albert Einstein).

- Es pot treure a un general el seu exèrcit, però no pas a un home la seva voluntat. (Confuci).

- La voluntat és la que dóna valor a les coses petites. (Sèneca).

- Qui té la voluntat té la força. (Menandre d'Atenes).

- Si hi ha alguna cosa en nosaltres veritablement diví, és la voluntat. Per ella afirmem la personalitat, temperem el caràcter, desafiem l'adversitat, reconstruïm el cervell i ens superem diàriament. (Santiago Ramón i Cajal).

Després del que hem dit pels anteriors, poc o res puc afegir-hi; llevat que no hem de confondre mai el receptacle de la voluntat o el medi químic mitjançant el qual s'expressa amb aquell o allò que la diposita en aquest receptacle i en aquest mitjà.

Sempre que em pregunto, qui sóc jo?, acabo responent: La meva voluntat.