Hamàs, Netanyahu i “l'ull per ull”, que maten milers i milers de persones

Aquest 7 d'octubre es compleix el primer aniversari de l'atac sense precedents al sud d'Israel per part dels terroristes de Hamàs. Aquest dia van matar 1.200 persones i 250 van ser segrestades. A data d'avui només 150 ostatges continuen en mans dels terroristes, i uns quants van morir. La massacre perpetrada ha estat la pitjor en la història d'Israel, i el conflicte que s'ha originat després, que encara continua, encara més, que ha anat creixent, és la guerra més llarga entre israelians i àrabs des de la fi del conflicte que va fixar les fronteres de l'Estat d'Israel el 1949, en què s'han produït períodes de certa tranquil·litat seguits de conflictes continus. És un problema de molt difícil solució. Encara menys amb l'arribada al poder de Benjamí Netanyahu, primer ministre d'Israel des del desembre del 2022, encara que anteriorment havia ocupat aquest càrrec durant uns quants anys,

Els governs de Netanyahu no són precisament un model democràtic i de tolerància, sinó tot al contrari: autoritarisme que s'ha anat augmentant en els successius governs en no comptar amb prou vots i haver de pactar amb grups ultres. L'actual govern, anomenat d'emergència i unitat va haver de donar entrada a partits ultraortodoxos i d'extrema dreta, alguns dels quals provenen del Sionisme Religiós, representant un corrent radical dels militants ultranacionalistes, que es troben molt arrelats a les colònies de Cisjordània. Aquest conglomerat explosiu ha contribuït més encara a la intransigència del primer ministre.

L'atac de Hamàs, el 7 d'octubre del 2023, no va ser una acció improvisada, sinó que havia estat preparada minuciosament amb temps. Un atac que deixaria descol·locat tant el govern com l'exèrcit israelià, així com els temuts serveis secrets, el Mossad, diuen que un dels més eficients del món que pel que sembla no es va assabentar de l'atac. Què pretenien els terroristes de Hamàs? Segons el Cidob, tenien un triple objectiu: desmuntar el mite de la invulnerabilitat de l'Estat israelià; tornar a posar la qüestió palestina a l'agenda política; i provocar una resposta desproporcionada que indignés la comunitat internacional. Cosa que han aconseguit gràcies a Netanyahu i els seus socis de govern.

Si Hamàs volia provocar Israel amb aquest “cop” d'assassinats indiscriminats, ho havia aconseguit. El govern d'Israel, amb el seu primer ministre al capdavant, no s'ho van pensar dues vegades, i en una acció desproporcionada i cruel, van iniciar la venjança contra el poble palestí, amb una crueltat poques vegades vista en molts anys. Una venjança que recorda “l'ull per ull, dent per dent” de la llei del Talió que alguns creuen practicable en aquests temps. És que això del perdó no els serveix, però si la venjança

Les accions de Hamàs han tingut unes gravíssimes conseqüències en els atacs indiscriminats de l'exèrcit israelita en què oficialment han mort prop de 50.000 persones, però les ONG afirmen que les xifres poden ser més del doble. Això és el que volia Hamàs per als palestins? És l‟estratègia d‟uns terroristes i la resposta d‟un govern sense pietat, expansionista i supremacista. Una sola vida humana val més que els actes de Hamàs i la resposta del govern israelià. El pitjor de l'assumpte és que amb l'explicació de voler acabar amb Hamàs i els seus companys a la “lluita”, Netanyahu no n'ha tingut prou amb Gaza, sinó que també ha iniciat una guerra amb el Líban on viuen els terroristes d'Hesbol·là, que són finançats per Iran. Potser per això, o perquè toca pel tema nuclear, l'exèrcit israelita va bombardejar l'Iran, que és un dels països musulmans més poderosos del món, i Israel es creu estar-hi per sobre.

A Gaza, Hamàs ja està sent objecte de crítiques públiques per la situació a què ha portat el poble que es troba en unes condicions extremes que haurien d'aixecar consciències. El més preocupant de la situació és que ni els EUA, ni la Unió Europea ni altres països no han aconseguit que Netanyahu decreti un alto el foc per seure a negociar. Ell s'ha de creure l'enviat de tothom. Davant d'aquesta actitud, la preocupació és màxima si continua enfrontant-se a Gaza, el Líban, i passo amb el Iemen - pels seus pirates - i la temible Iran, la més complicada per l'arsenal atòmic amb què compta.

Aquest trist primer aniversari de la barbàrie que ha marcat un punt d'inflexió en el conflicte palestinoisraelià, totes les mirades segueixen pendents en les accions que té preparades el govern de Netanyahu, i les respostes dels països de què són objecte. Un proverbi jueu diu que “l'orgull és l'arrel de tots els mals. I com pot fer la persona per aconseguir salvar-se de l'orgull? La resposta és molt simple: enfocant-se al “fer” en lloc d'enfocar-se al “ser”.