Reglament de participació sí, de politització ciutadana, no

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, TSJC, ha dictat Sentència per la qual anul·la diferents articles, fins a quatre, del Reglament municipal de participació ciutadana de Barcelona. El TSJC ja havia dictat l'any 2019 una Resolució per la qual deixava sense efecte diversos preceptes del primer Reglament aprovat pel consistori dos anys abans, el 2017. Ara ho torna a fer amb el ratificat pel ple municipal celebrat el 27 de maig de 2022. Els dos Reglaments van ser aprovats sent alcaldessa Ada Colau. De fet, el segon pretenia, a la pràctica, defugir o eludir l'abast o nul·litat judicial declarada del primer.

Non bis in idem., no dues vegades en el mateix, és un principi que hauríem de reconduir en aquesta controvèrsia un refrany castís “no ensopegar dues vegades a la mateixa pedra”. No cal dir que el petri no és un Reglament, si aquest fos ben intencionat i fonamentat jurídicament, sinó una exalcaldessa el biaix ideològic de la qual la portava a recargolar les normes amb pretensió partidista.

Al seu dia, l'elaboració de la norma municipal va precisar un procés participatiu d'entitats, veïns, consells de districte i altres sectorials variats. La seva baixa participació contradeia la seva pretensió, va ser un procés participatiu gairebé sense participació, i el mateix nom del Reglament del qual havien de formar opinió i formular aportacions. En realitat, era l'altra manera de fer política, no ciutat, de les entitats satèl·lits dels comuns i de la mateixa Colau. Les seves inicials RPC, Reglament de Participació, bé poguessin ser rebatejades i anomenar-se de Politització Ciutadana.

Això no exclou la importància de garantir i facilitar la participació ciutadana i les consultes com una de les oportunitats per apropar les decisions de la ciutadania en aspectes, bàsicament de proximitat, sens perjudici d'altres que decisions es puguin promoure d'àmbit de ciutat.

Tot i això, en cap cas s'ha d'entrar en col·lisió ni diluir ni negar la democràcia representativa, el ple municipal, resultant després de la celebració de les eleccions locals, i que és el màxim òrgan de govern de la ciutat. I fer-ho amb el pretext de la “coproducció” normativa entre ciutadania i ajuntament. Tampoc quan es pretén deslegitimar els regidors electes pels barcelonins amb populistes argumentacions en nom de la democràcia directa, també anomenada Democràcia Activa com si els municipis no ho fossin.

Això no pot ser el pretext per envair o sostreure competències municipals ni els seus òrgans de decisió. Cal defugir qualsevol conflicte de governabilitat entre la participació ciutadana i les necessàries adopcions dels acords i decisions estratègiques que necessita Barcelona. La pertinent conciliació i complementarietat d'ambdues aconsellarien prudència en els continguts reglamentaris i absoluta transparència en els seus procediments emparats per una figura confusa, els fedataris públics, que de cap manera han de substituir la Secretaria General de l'Ajuntament.

Per a certs partits extrems, els comuns per exemple, l'“electoralització” de la política municipal és necessària i la participació ciutadana o la celebració de consultes populars és una eina. Voldria recordar que el resultat de l'única Consulta d'àmbit municipal celebrada a Barcelona, la del tramvia l'any 2010, el resultat aclaparador contrari a la proposta ha estat menyspreat absolutament pels nostres governants.

Després de la sentència que anul·la parcialment i per segona vegada el Reglament de Participació Ciutadana, l'alcalde Collboni pot presentar un recurs de Cassació davant del Tribunal Suprem o divorciar-se del llegat d'Ada Colau, renunciant a mantenir la via judicial i optar per un Reglament que no sigui de politització i sí de participació ciutadana amb un nou, el tercer i definitiu.