Les excuses del Rei

Hem deixat que temperara els seus decibels la polèmica suscitada per l'exigència dels presidents sortint i entrant dels Estats Units Mexicans que el rei d'Espanya presentés disculpes pels excessos comesos durant la conquesta i la colonització del seu país. I ho hem fet aposta perquè pensem, i el temps ens ha demostrat que no estàvem equivocats, que aquesta exigència hauria de trobar resposta adequada. Per part del govern espanyol, amb la molt digna actitud d'inhibir-se als fastos de la cerimònia de transferència de poders i, tenint en compte que no havia estat convidada la persona que representa el nostre país, de no enviar ningú que el substituís o suplantés . Però sobretot per part dels experts, principalment els historiadors, que han posat els punts sobre les ies i han recordat fets fora de tota discussió: que posats a demanar excuses qui realment ho hauria de fer seria els Estats Units que es van apropiar per la força a allò llarg del segle XIX de la meitat del territori de Mèxic, que els possibles excessos no van ser responsabilitat de la corona, que sempre va manifestar la seva protecció sobre els ”indis”, és a dir, la població autòctona, i que si els hagueren estat obra dels encomanats , que si es van cometre genocidis deliberats no van passar durant l'etapa colonial, sinó després de l'emancipació ia càrrec dels criolls, els hereus dels quals són els que avui porten els seus cognoms i ocupen la gairebé totalitat de poders en aquells els estats. I això per citar-ne només uns exemples.

Però hi ha una qüestió que ningú no s'ha molestat a posar adequadament en relleu. En una monarquia parlamentària com l'espanyola, el monarca ha de ser qui expressi qualsevol tipus d'opinió? Hi ha dos casos en què així ha estat. El primer va ser la intervenció de Joan Carles I amb motiu de l'intent de cop d'Estat del 23-F quan el rei va comparèixer públicament per desautoritzar-lo i exigir la recuperació immediata de la normalitat constitucional. Va ser certament una ocasió excepcional en què el cap de l'Estat va haver d'actuar per iniciativa pròpia ja que el govern estava captiu en un congrés en mans de la força insurrecta, ia més tot va passar en moments en què a Espanya començava al rodatge d'una mecànica constitucional els detalls del qual haurien d'anar-se perfilant en anys successius.

El segon cas va ser quan Felip VI va comparèixer públicament per expressar la repulsa que mereixia l'intent de fallida de l'ordre constitucional que suposava la convocatòria a Catalunya d'un referèndum il·legal de caràcter separatista. He de dir que tinc una opinió més matisada sobre aquesta segona intervenció. No sobre la seva oportunitat, ni sobre el seu contingut, que em van semblar irreprotxables i necessaris. Però sí sobre la pertinència que ho expressés el cap de l'Estat i no el president del Govern. En tot cas i si hagués estat el govern en exercici el que considerés que l'assumpte mereixia ser manifestat amb la veu del monarca, hauria d'haver quedat meridianament clar que era això el que estava passant exactament i que no es tractava d'una iniciativa d'aquell, encara coneguda i acceptada pel govern. Establir amb claredat aquests paràmetres haurien evitat les actituds de flagrant descortesia exercides envers el cap de l'Estat de manera reiterada per certes autoritats locals catalanes.

López Obrador i Sheinbaum han de desconèixer que un sistema constitucional de monarquia parlamentària l'opinió del rei és la del govern en exercici. Aplicant aquest principi al cas que ens ocupa, si algú ha de presentar excuses per alguna cosa en nom d'Espanya -el que com hem vist no sembla que sigui el cas en l'assumpte referit a Mèxic- ha de ser el govern i no el cap de l'Estat, encara que aquell consideri oportú fer-ho a través de la veu del darrer. Dit d'una altra manera: que al marge de la pertinència molt discutible de les excuses exigides, han errat el tret de qui hauria correspost portar la iniciativa de donar-les.