El surrealista animal chagallià

Hi ha una tendència a allò extraordinari i allò irracional que dóna pèssims resultats en la vida dels individus i dels pobles. Tot i això, pot donar brillants resultats artístics. Així, el surrealisme. Dimarts 15 d'octubre es compleix un segle del Primer manifest del surrealisme, que André Breton, el seu autor, va definir com a “dictat del pensament sense la intervenció reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral”. Feia sis anys que havia acabat la Primera Guerra Mundial i en faltaven quinze perquè comencés la Segona.

Fa mig segle es va afirmar que la moda del surrealisme (o l'alta cotització dels quadres i objectes produïts pel dadaisme; contrari a totes les convencions) havia conduït molts pintors contemporanis “no només a menysprear el realisme ia menysprear la perspectiva, sinó sobretot a buscar l'absurd ia esforçar-se per desconcertar la raó per tots els mitjans possibles”. L´autor d´aquestes línies va obtenir tant el Gran Premi de Poesia Francesa com el Premi Goncourt (amb una novel·la ambientada a Barcelona). Es deia André Pieyre de Mandiargues, de qui ara es publica per primer cop en espanyol Chagall (Elba), una monografia sobre l'artista rus Marc Chagall, emmarcat en el moviment surrealista.

Pieyre de Mandiargues veia Chagall com un genial visionari de la renovació social, lliurat a experiments apassionats i rebutjant la temptació de “deixar-se reclutar o situar-se sota la dominació d'un sistema”. Destacava a la seva obra un caràcter prodigiosament rus i immensament jueu: “amb una força i una potència profunda que rebenten, literalment, els ulls dels espectadors”, cosa que dificulta una simple qualificació a l'ús del seu estil. La kermesse, À ma fiancée, El poète allongé o Els amoureux al Poteau són alguns dels seus quadres aquí analitzats.

Igual que es parla del pensament lliure, podríem parlar de pintura lliure: Una “pintura d'inspiració i de construcció psíquica –diu Pieyre de Mandiargues– mitjançant la qual una collita de símbols madura sobre la vegetació metafòrica”. Chagall va ser un artista que era un poeta i es distanciava dels que eren bàsicament intel·lectuals. Amb una voluntat d'emoció espontània, el seu dinamisme era el del pietós ball jasídic. Conservava una certa consciència religiosa i va arribar a ser, se'ns diu en aquesta monografia, “el artista místic més gran i més original de l'època moderna”. Tant li feia l'interès de ser una ombra d'un paradís perdut. L'erotisme de la seva pintura, assenyala Pieyre de Mandiargues, és tan enlluernador com el de la poesia d'Éluard.

Éluard, qualificat com el millor poeta del surrealisme, feia servir poc la metàfora, mentre que Breton veia en la metàfora l'element essencial de la poesia. La metàfora, pictòrica o poètica, vista com un fi en si mateix. D'aquesta manera, es pot assolir una visió alquímica de l'univers que no és conscient o voluntària. L'alquímia vista com a germana gran de la pintura moderna: “una mena de filosofia secreta de la pintura de Chagall”.

Es va lliurar a un joc d'híbrids curiós, i va produir una mena de mestís de tres espècies que s'ha anomenat animal xagallià. Així, l'ull d'una bèstia, híbrid d'ase i bou de les mandíbules del qual penja una branca frondosa. Animals que, sobretot, són màscares d'animals imaginades per ell. Llavors exalça l'esperit de cada animal com ho podria fer un bruixot d'Àfrica o d'Oceania. “Que jo sàpiga, cap artista contemporani ha posat en escena els animals amb tant de gust o fins i tot passió”, arriba a afirmar el seu crític poeta i novel·lista.

L'estiu del 1942 Chagall va viure un temps a Mèxic, país que va poder ser vist per ell com “el lloc per excel·lència de la seva inspiració americana”, una mena de pàtria ideal. S'ha pogut considerar fins i tot un país xagallià pels homes i les dones, per les bèsties i per la terra. Allí va tenir un èxit colossal i molts mexicans van sentir reflectir-se en el seu art.