Pedro Sánchez, Isabel Díaz Ayuso, el Johnnie Walker i el Real Madrid

Es diu que un polític es coneix, també, per les persones de qui s'envolta: altres polítics o gent de confiança, és a dir, els equips que l'acompanyen en la seva trajectòria. La discreció, la prudència, els coneixements i l'honestedat han de ser les qualitats que adornen els integrants de l'equip. Una altra, la lleialtat de dir-li al “cap” el que fan malament sense por de perdre el seu lloc de treball, i no pas passar-li el raspall. Això només s'ha de fer quan la caspa, o algun cabell, s'hagi posat a la jaqueta. La teoria, com sempre, no se surt del paper, però la pràctica no sol acompanyar-la, la fa desaparèixer en benefici del que la pràctica, que són força.

Algú afirma que cadascú té el que es busca, refrany popular amb molt sentit i es pot aplicar en aquests temps –en altres també–.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, periodista per cert, i hereva de les polítiques d'Esperanza Aguirre, va ser al seu dia la gran amiga i companya de Pablo Casado, que la va proposar per ser la candidata a les eleccions de la comunitat. Fins aquí tot normal. La cosa es complica quan escull per al seu equip, entre d'altres, Miguel Angel Rodriguez com a cap de gabinet. Rodriguez, un conegut del PP, és tot un personatge embriagat d'ego, maleducat, prepotent i valent. És la persona que marca l'estratègia de la presidenta i, de vegades, quan està sobri és enginyós. En dies de pluges, s'embranca a buscar maldats contra els socialistes perquè governen, li passa el guió a Ayuso i aquesta munta un crist de nassos. Verborrea té Ayuso, mala llet també, i només veu la palla a l'ull aliè i no al seu.

És que Ayuso, que va guanyar les últimes eleccions amb majoria absoluta, creu que té el dret una vegada aconseguida la presidència de la Comunitat de Madrid, ja li toca arribar a Moncloa. Això de les lleialtats no va amb ella, sinó que li ho preguntin al seu ja “excompany” Casado, que fins que no va aconseguir fer-lo fora de Gènova no va parar. Ara, segueix el mateix camí: aconseguir que Feijóo se'n vagi a la seva Galícia natal i quedar-se com la reina pepera en el seu partit i candidata al govern d'Espanya. Per aconseguir els seus objectius és com la gota malaia: no importa portar una altra estratègia diferent del seu cap, ni tenir criteris divergents a la línia del carrer Gènova. Ella va a pinyó fix, empesa pel Johnnie Walker del seu cap de gabinet, que ja se sap que “quan el glop fa pessigolles, afluixa llengua i genolls”.

Ayuso, el lema del qual en la seva campanya era “comunisme o llibertat”, com si no hi hagués res més al panorama polític, porta des del 2019 en una declaració de guerra amb l'habitant de Moncloa, que no ha deixat ni en vacances. És més, amenaça Sánchez de no refrenar-se més - ho ha fet alguna vegada?- i que “cap atac es quedarà sense resposta”. I com que no en tenia prou, Ayuso/Rodriguez titllava el president del Govern de “mafiós, estalinista, tirà i barrut”. Un respecte i una prudència digna dels filòsofs grecs, o és que potser la presidenta s'assembla més a Neró i vol incendiar no només Madrid, sinó tot Espanya. Ja ho deia Fulton J. Sheen, arquebisbe catòlic nord-americà: ”L'arrogància és la manifestació de la debilitat, la por secreta cap als rivals”.

El president Sánchez ha demanat la dimissió d'Ayuso, cosa que no farà i en aquest context de guerra de guerrilles, hi ha la visita pendent d'Ayuso a Moncloa, dins de la ronda de reunions que està mantenint el cap del Govern. Ja ho havia anunciat Ayuso: si no hi ha ordre del dia, no anirà a la reunió, més ara que les coses estan calentetes i que a xula no guanya ningú a la presidenta, bona és ella. Com s'aprecia, això del respecte institucional, la prudència i perquè no, la bona educació, s'està comprovant que són matèries molt superades. Diuen que “el respecte no s'imposa, es guanya amb exemples”. Ja ho deia el filòsof, poeta alemany Goethe: “Contra l'estupidesa, fins i tot els déus lluiten en va”. Alguna vegada trauran la bandera blanca, encara que aquesta porti l'escut de Real Madrid per segellar la pau i deixar de donar espectacles?