En el bon camí

Estic convençut que Salvador Illa, amb la seva política de mà estesa, perfil polític moderat i gestor eficaç, farà possible el que fa només uns mesos semblava una quimera: que Catalunya torni a ser la locomotora d'Espanya, alhora que una de les regions més desenvolupades i pròsperes d'Europa. Perquè aquests grans objectius siguin factibles, cal que, al nostre país, es normalitzin les relacions institucionals, que hi hagi estabilitat política, certesa jurídica i confluència d'interessos. Just el que no hem tingut en els darrers anys.

Els catalans tenim tot el dret del món a ser com les societats nòrdiques, paradigma de bons governs (almenys fins que la ultradreta va arribar al poder), democràcies avançades i Estats del Benestar forts i desenvolupats. Per aconseguir-ho, cal una Administració eficient i transparent, on el ciutadà no només estigui al centre de totes les polítiques, sinó que també la seva veu sigui escoltada i tinguda en compte.

Amb la peregrina excusa que la justícia era espanyola i reprimia, de manera sistemàtica, els “nostres”, a Catalunya —i no em refereixo només a l'etapa del *procés*— durant massa temps els controls del poder han estat pràcticament inexistents , i aquests organismes són condició indispensable per garantir la bona salut de les institucions que ens governen.

Ara, amb Salvador Illa com a president de la Generalitat, s?obre una finestra d?oportunitat per dotar-nos d?uns mecanismes de control tan forts com independents que impedeixin els abusos de poder. No n'hi ha prou de suposar que els polítics actuen de bona fe. És necessària l'existència d'uns contrapesos potents i rigorosos en què es pugui confiar.

Un exemple clar del descontrol és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. A principis d'any, el Govern de Pere Aragonès va aprovar una inversió anual de 330 milions d'euros fins al 2027 per a l'ens, del qual formen part la cadena pública de televisió i Catalunya Ràdio, i que dóna ocupació a uns 2.300 treballadors; és a dir, que ens surt per un bec a cada contribuent escoltar i/o veure determinades butats. Mentrestant, una cadena privada com Antena 3, amb un pressupost similar al de la televisió pública catalana i uns 450 treballadors en nòmina, té un superàvit superior als 100 milions d'euros. Sobren els comentaris.

Aquests darrers dies ha saltat a la premsa el malestar de la plantilla de TV3 per la contractació de càrrecs de lliure designació que ha realitzat la direcció. Els comitès d'empresa, tant de TV3 com de Catalunya Ràdio, entenen que es tracta de processos de contractació "arbitraris i gens transparents", i per això s'està "inflant l'organigrama de manera artificial". Davant d'aquestes suposades anomalies, els treballadors han fet arribar el seu malestar a Esther Giménez Salinas, Síndica de Greuges.

Trec a col·lació aquest assumpte perquè entenc que no estem davant d'una qüestió menor, tant pel seu cost econòmic com pel ressò mediàtic que té. Considero que el Govern, en situacions com l'explicada (n'hi ha moltes altres, encara que menys visibles però igual de lacerants), hauria d'actuar amb celeritat per deixar clar que l'arbitrarietat i l'amiguisme no hi tenen cabuda. Per més del mateix, no valien la pena ni les renúncies que s'han fet ni l'esforç que ha costat arribar fins aquí.

Malgrat que li pesi, Salvador Illa és, en aquests moments, la persona més adequada per posar Catalunya a la carena de l'onada: té una trajectòria de gestor-polític impecable, ha començat bé la legislatura, apunta maneres i està en el bon camí. Ara bé, pel que pugui passar, convé sempre tenir a la deessa fortuna al costat, perquè de vegades el succés més inesperat, tant si és provocat per factors externs com si té l'origen en l'àmbit intern, pot generar un tsunami polític i desmuntar, en qüestió de minuts, els plans més acuradament elaborats per un líder, un govern o una institució.

No vull tirar aigua al vi, però la política és, amb tota probabilitat, un dels àmbits de l'activitat més inestables a les societats complexes i desenvolupades com la nostra. Sovint, els polítics s'han de moure sobre autèntics camps de mines sembrades pels adversaris, però sovint també pels mateixos acòlits; és el que alguns anomenen "foc amic". Això fa que intentar predir el que pot passar a unes quantes setmanes vistes sigui pura ficció.

Per tant, em permeto suggerir que siguem moderadament optimistes, però sense perdre mai la il·lusió. Vostès ja m'entenen.