La França submisa de Macron

El primer xoc electoral per al president Emmanuel Macron s'inicia al capvespre del dia 9 de juny del present any, en rebre els resultats de l'elecció de la Unió Europea (UE) i enfocar-se a França. L'extrema dreta de Marine Le pen s'imposava amb l'excel·lent collita del 31% dels vots, deixant en un llunyà segon lloc la coalició macronista Ensemble amb un 14,6% i, en tercer lloc, La Francia Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon amb un 9,9%. Les alarmes es van encendre al Palau de l'Elisis, seu de govern de França. El president Macron dissol l'Assemblea Nacional (AN) de manera inconsulta, i truca a eleccions legislatives anticipades. L'objectiu central de Macron era impedir un triomf de la ultradreta i esdevenir el gran salvador de la democràcia de la V República promovent un front de centreesquerra, qüestió que no va passar. A la segona volta de les legislatives realitzades el 7 de juliol passat, el Nou Front Popular (NFP) constituït, entre altres, pel partit de LFI, el Partit Socialista Francès (PSF), el Partit Comunista i el Partit Verd, va obtenir 182 banques parlamentàries (153 a les eleccions del 2022), convertint-se en la coalició més votada; Ensemble va baixar a 168 banques (250 el 2022), i la ultradreta de Le Pen, Reagrupament Nacional (RN), va obtenir 143 llocs a l'Assemblea Nacional francesa (88 el 2022, en aquell moment, un gran salt cap a l'escenari parlamentari). Aquest seria el segon tremolor de terra electoral del president Macron, que quedava darrere de l'NFP.

Un fet polític significatiu i sense precedents en lʼesdevenir dʼaquesta V República és la conformació de lʼNFP, que aconsegueix integrar els partits del variat arc de lʼesquerra, els mediambientals i el món progressista francès obtenint un triomf electoral sorprenent en aquesta segona tornada. L'Assemblea Nacional queda constituïda per tres terços molt antagònics entre ells. Un fet real és que l'NFP és decisiu per a l'estabilitat de qualsevol govern a la França actual. L'esdevenir polític francès després del 7 de juliol, va estar ple de controvèrsies entre el govern de Macron i l'NFP en la idea de constituir un govern que representés el sentir del vot popular emès a l'elecció última. La lògica política indicava que Macron tingués un primer ministre o ministra pertanyent al NFP.

El menyspreu de Macron

El que havia de ser no va passar: en un clar desaire l'NFP, Macron va optar per nomenar com a primer ministre Michel Barnier, un neoliberal conservador expressió de la tradicional dreta gaullista, militant del partit Republicà, partit que va obtenir el 5% dels vots en les legislatives. Opta per entregar el ministeri de l'Interior a un altre republicà, Bruno Retailleau personatge amb una història política a la dreta –fins i tot– del seu partit. En el passat, bloquejo la inclusió de l'avortament a la Constitució, a més d'oposar-se al matrimoni entre persones del mateix sexe. De la seva gestió se n'espera mà dura en assumptes de seguretat interna, i una política d'immigració restrictiva, sense contemplacions. A l'actual govern, els republicans es queden amb dos ministeris neuràlgics, cosa que es veu com una gran picada d'ullet a la ultradreta francesa ia Le Pen. Tot i això, cal destacar que els ministeris sensibles han quedat en mans de l'actual president.

Macron ha conformat un gabinet feble i estructuralment minoritari, que es podrà sustentar única i exclusivament amb el beneplàcit del partit de Le Pen qui tot i ser derrotada a les legislatives és la figura més determinant per a la tasca política del gabinet del primer ministre Barnier.

El passat 10 d'octubre va ser presentat el Projecte de Pressupost per a l'any 2025 que anunciava una política d'austeritat i de retallades de prop de 40.000 milions d'euros, dels quals 15.000 milions afectaven la despesa sanitària i social, cosa que tindrà un gran impacte en el sistema de pensions. L'esquerra va presentar una moció de censura al govern per aquest projecte de pressupost que va ser rebutjada a l'Assemblea a causa de la votació de les bancades del govern, i la bancada de la ultradreta. En aquesta votació de rebuig a la moció de l'esquerra, va quedar palès la imbricació d'aquestes dues forces polítiques.

El factor Mélenchon

Jean-Luc Mélenchon és un dels dirigents polítics més destacats de l'esquerra francesa, vehement en els discursos, i un àcid crític del model neoliberal. Fundador de LFI (2016), va ser membre del PSF, candidat presidencial en tres ocasions, ex Senador i actualment diputat del NFP coalició de la qual ell va ser un dels principals artífexs. Abans i després de les darreres eleccions legislatives, Mélenchon ha estat objecte permanent d'una campanya de difamació a través dels mitjans de comunicació escrits i de les xarxes socials que responen al poder polític i econòmic dominant. Se li atribueix un suposat “antisemitisme” mai comprovat. El suport a la causa palestina i el programa anti-neoliberal de LFI ha guanyat a aquest líder de l'esquerra l'animadversió de la dreta política francesa, de l'actual govern, i en determinats moments, d'altres organitzacions de l'esquerra. Fins i tot, han tractat Mélenchon i LFI com a organització “ultraesquerrana”.

Corol·lari

La pregunta avui és, fins quan es podrà sostenir un govern amb aquesta conformació governamental? Hi ha una percepció de fragilitat extrema de l'actual govern.

De la França insubmisa, aquesta França crítica, rebel propagada per Jean Luc-Mélenchon, la nació gal·la emprèn el trànsit cap a una França submisa del president Emmanuel Macron.