Què tenen en comú Carles Puigdemont i Pablo Iglesias?

Deia el poeta i dramaturg francès Pierre Corneille, cap al segle XVII, que “cal tenir bona memòria després d'haver mentit”. Alguns, a més de “mancar” voluntàriament d'aquesta capacitat mental, creuen que els altres pateixen aquesta mancança, actitud que ofèn la intel·ligència

Els qui s'escuden en l'absència de memòria, el que realment demostren és una falta d'ètica tan exagerada que fins i tot poden tapar el Sol. Tots els sectors de la societat compten amb algun murri o, més ben dit, amb un mentider convulsiu que se'ls veu venir per molt que tractin d'amagar-ho. En aquest moment, n'hi ha uns quants. Ara donarem dos exemples que es toquen com els extrems i que responen a la pregunta Què tenen en comú Carles Puigdemont i Pablo Iglesias? Doncs Iglesias, el candidat d'Unidas Podemos a la presidència de la Comunitat de Madrid, anunciava que abandonava tots els càrrecs institucionals en política. És més, afegia que deixava la política de partit i institucional, deixava “clar” que seguiria compromès amb el seu país. La renunciava es produïa l'any 2021, i només n'han passat tres anys.

A gairebé tots, la decisió d'Esglésies els va agafar d'improvís i alguns van exclamar que era una pèrdua important a la política. Aquesta que escriu no s'ho va creure, era un petit parèntesi. No m'equivocava. El “dimitit” va deixar la seva dona, Irene Montero, i la seva amiga Belarra al capdavant del partit. També a la seva altra amiga,   Verstrynge - que per cert va dimitir al poc temps cansat de l'actitud contra ella de les dues susodicha-s. Belarra i Montero han estat i continuen sent, per desgràcia per al feminisme, dues marionetes en mans del seu mentor, que des de dins i fora els ha marcat el camí. Un destí bo, per cert, per a elles dues; una diputada al Congrés i l'altra Eurodiputada al Parlament Europeu, on segueix fent populisme barat i acceptant les normes que l'obliguen a treure's símbols quan és a les instal·lacions. Montero pensa que és a la Cursa de Sant Jeroni i Europa és una altra cosa.

El que va deixar la política s'ha col·locat en mitjans de comunicació com a tertulià -més ben dit, com a predicador- i les seves relacions amb el govern socialista l'han portat a la televisió pública, TVE. Ara Pablo Iglesias, que no té càrrec institucional ni polític, està negociant amb el ministre Bolaños la composició del Consell d'Administració de RTVE, prèvia que el govern aprovés via decret la llei de RTVE, per tenir majoria i controlar aquest òrgan. La pregunta és, en qualitat que negocia Iglesias? No hi ha persones capacitades al partit que puguin realitzar aquesta funció? La resposta a aquesta última és que no, se les ha carregat a totes i les que queden no gosen ni mirar-lo, molt menys a protestar. La representació de Pablo Iglesias en aquesta negociació, però també en d'altres, és la representació del cacic del mas, l'autoritarisme d'un partit que és la casa gran de Pablo Iglesias. La novetat és que, segons sembla, el que va marxar vol tornar a dirigir a primera línia, sense dissimulació, el partit. Perquè sense ell Podem “no té futur” i el món s'acaba.

L'altre personatge, l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, anomenat el mentider, després que a la campanya electoral digués, en diverses ocasions, que es comprometia a abandonar la primera línia política -és a dir deixar la política- sinó era elegit president de la Generalitat, cosa que no han fet com és manifest. També va dir amb aquesta xuleria que el caracteritza que estaria present al Parlament a la presa de possessió de Salvador Illa i no va ser. La realitat és que esperava una rebuda multitudinària i va ser així; de manera que va enganyar els Mossos, ni va anar al Parlament i va agafar la de Villadiego per no ser detingut.

Ara Puigdemont, no només no s'allunya de la política, sinó que tornarà a la presidència de Junts, col·locant els seus fidels servidors al seu costat- Desallotja la seva amiga Laura Borras, i la ditcràcia disfressada de votacions rentarà la imatge de un autoritarisme evident.

Què tenen en comú Puigdemont i Iglesias? És molt fàcil la resposta: cap d'ells se n'ha anat de la política, que els seus respectius partits són el seu mas i que menteixen més que s'engreixen els comptes bancaris. Albert Camus escrivia que “la llibertat consisteix, en primer lloc, a no mentir. Allà on proliferi la mentida, la tirania s'anuncia o es perpetua”.