Ada Colau se'n va de l'Ajuntament: arrivederci espero que no, ciao sí

Aquest divendres, a la sala de plens de l'Ajuntament de Barcelona, tenia lloc el ple mensual. No n'era un més, sinó en què l'exalcaldessa Ada Colau s'acomiadava del consistori després d'anunciar fa uns mesos que renunciava al càrrec de regidora de l'oposició. No li ha estat fàcil prendre la decisió després de no aconseguir que Jaume Collboni, l'alcalde de Barcelona, cedís en la seva posició d'arribar a un acord amb els Comuns, el seu partit, i tenir-ne un paper important al govern. Collboni, que la coneix molt bé -l'ha patit en els anteriors governs quan ella ocupava el càrrec de primera edill, i primera dona que havia ocupat aquest càrrec-, no va caure als cants de sirena i es va mantenir ferma.

Colau no va voler marxar a Madrid, al Congrés, aspirava a un ministeri, el de vivenda. Tampoc no va aconseguir el seu objectiu. El temps ha anat passant, ella s'ha sentit “minusvalorada” i quan això passa, el millor que se li ha acudit és posar terra pel mig: diuen que se'n va a Itàlia, un país que li encanta. Això de viatjar fora d?Espanya li agrada. El seu últim viatge, a Mèxic, on va ser convidada a la presa de possessió de la nova presidenta, moment que va aprofitar per deixar-se anar un gran discurs, cosa habitual en ella. “Cal eliminar l'arrogància que malauradament ens ha caracteritzat durant segles de colonialisme, els demano disculpes com a europea i com a espanyola i crec que cal fer-ho”. Parlar d'arrogància, jutjar uns fets amb ulls de fa tants segles, fer-ho ara, és menys d'una intolerància supina. arrogància i intolerància que ella ha practicat en tots els anys que ha estat al capdavant de l'ajuntament.

Al ple ha realitzat balanç dels anys dels seus mandats. Ho ha fet sense gens ni mica d'autocrítica, més aviat tot el contrari: ha estat la millor, la més gran i fins que ella no va arribar a l'alcaldia, “feia temps que a Barcelona no hi havia un model de ciutat de futur” per fer davant dels reptes que fins aleshores no s'havien afrontat: la contaminació, el turisme, l'especulació immobiliària. Tot el que ha aconseguit ha estat obra d'ella i el seu partit. En cap moment ha esmentat Collboni, ni el PSC, els qui formaven part del govern, un govern de coalició. Tota l'obra del govern n'ha estat.

Del que no ha parlat Colau és que Barcelona, durant el mandat, va passar de ser una ciutat dinàmica, pionera a Espanya, moderna i referent al món, a ser provinciana, sense projectes de futur. Una ciutat bruta, amb el centre de Barcelona, ple de persones dormint i malvivint als carrers. Una ciutat insegura, amb robatoris. Una ciutat que ha expulsat els seus veïns a viure fora dels preus. Una ciutat on els desnonaments han estat el nostre pa de cada dia quan ella, que ve d'aquest món reivindicatiu de 'no als desnonaments', no va aconseguir el seu principal objectiu amb què va arribar a l'alcaldia: suprimir els desnonaments a la ciutat. Els desnonaments s'han continuat produint, al mateix ritme que a l'etapa en què ella sortia al carrer i es posava al capdavant per evitar el desnonament dels ciutadans vulnerables.

Tot i el que ella digui, els anys del seu mandat han estat en què menys habitatges socials s'han construït. Les treballadores socials han protestat massa vegades per la seva situació laboral. El cooperativisme l'ha practicat amb els amics, gent del partit i fins i tot amb el marit: donant-li un càrrec a l'ajuntament. La “família política” és el més important: tots ells ocupant bons càrrecs i fantàstics sous. Ha protegit de la seva incompetència el conegut Eloy Badía, el que volia aconseguir quedar-se com a funcionari sent regidor. Al final, després de les pressions i les denúncies d'alguns mitjans, es va retirar per continuar fent de les seves. Davant la situació de desprestigi de Badía, li va buscar un lloc a la llista al Congrés dels diputats. Allí està escalfant el seient. Com que això de viatjar no li agrada, va ser cap de llista per Girona a les últimes eleccions catalanes. No va sortir i es va quedar amb el seu escó a la Cursa de Sant Jeroni.

Colau, com no podia ser d'una altra manera, havia d'enviar a la seva intervenció final a l'ajuntament els seus dards sectaris: “El que més m'ha decebut de Barcelona són les elits provincianes, mediocres i avaricioses i que no estan a l'alçada de la ciutat”. Unes afirmacions que se les pot aplicar a ella ia la seva gran família política que tant ha protegit.

Com que tot a la vida s'acaba, el final de Colau a l'Ajuntament de Barcelona s'ha acabat. Un camí que va iniciar dient que no utilitzaria el cotxe oficial, i aquesta promesa va durar el mateix que un caramel a la porta d?una escola. També declarava que el sou li baixaria: això va ser al principi, després, va ser diferent -d'aquesta promesa, es va oblidar-. Volia carregar-se les col·laboracions públic privades i va privatitzar diversos serveis. Va crear una empresa elèctrica, amb pèrdues. Així podríem fer una llarga llista, de la qual ella i el seu equip dels Comuns han estat els autors, i no els seus companys de govern, els socialistes, que no ha nomenat. Colau és molta Colau i reconèixer que la seva etapa com a alcaldessa ha estat una desgràcia per a Barcelona no entra en la seva actitud impostada. Així que Colau, arrivederci no, ciao sí.