No tots els homes som iguals?

Azaroses coincidències? Fets gairebé simultanis, esdevinguts en escenaris separats per milers de quilòmetres, però que remeten a una mateixa realitat: la desigualtat perenne entre homes i dones i la violència que la sustenta. Comportaments calcats de dominació masculina, deshumanitzadora i destructiva, que es donen en espais ideològics ferotgement contraposats.

A l'Afganistan, el règim dels talibans anunciava fa tot just unes setmanes una nova volta de rosca en el seu rigorisme misogin, decretant el silenci de qualsevol veu femenina a l'espai públic. Expulsades de l'ensenyament, de les feines, de la vida social, transformades en ombres, ocultes sota el burca… i ara sense veu. Lluny de Kabul, a Avinyó, al cor del nostre civilitzat occident, se celebrava el judici contra Dominique Pélicot – i una cinquantena d'acusats més – per la violació sistemàtica de la dona del primer, Gisèle, sotmesa durant anys a submissió química. Homes de totes les edats, classe i condició, abusant duna dona transformada en un cos inert. Els testimonis i els enregistraments d'aquestes violacions han commocionat la societat francesa.

A Espanya, poc després de reviure's a les pantalles el cas Nevenka, esclata amb inusitada força l'escàndol de les conductes abusives d'Íñigo Errejón, admeses pel mateix interessat (que no s'ha pogut resistir, abans d'abandonar l'escena política, a obsequiar-nos amb una darrera classe magistral de feminisme, advertint-nos sobre la toxicitat del patriarcat. En qualsevol cas, heus aquí comportaments similars a les files de la dreta conservadora i de l'esquerra radical (amb l'agreujant de ser aquesta última abanderada del feminisme i el consegüent descrèdit, per extensió, per al conjunt de les forces progressistes).

La concatenació de tots aquests esdeveniments ha suscitat una onada lògica d'indignació, en primer lloc entre els col·lectius feministes. Però també reaccions per part d'alguns homes que es declaren d'esquerres, progressistes o solidaris, i que condemnen aquests actes… perquè s'afanyen a subratllar que “no tots els homes som iguals”.

I és cert. Hi ha homes que empatitzen amb la situació de les dones, que donen suport a les seves reivindicacions. El feminisme ha anat convencent no pocs de la seva justesa. La denúncia de l'empleat d'un supermercat va propiciar la investigació del cas de Gisèle Pélicot, a qui van acompanyar advocats brillants i compromesos. Aquí i allà sorgeixen fins i tot autèntics herois, com el doctor congolès Denis Mukwege, premi Nobel de la pau, lliurat a l'assistència de les dones víctimes de les brutalitats de la guerra.

No, és clar, no tots els homes són uns violadors. Però tots els violadors són homes. Admetem-ho: hi ha raons poderoses perquè les dones es mantinguin alerta. Els acusats del procés d'Avinyó constitueixen un mostrari fidel de la nostra societat. Segons els seus discursos i la seva imatge pública, ¿no hauríem administrat Errejón “els sagrats sagraments sense confessió”? No hi ha perfil definit del violador ni de l'abusador sexual. No hi ha patró cultural, ètnic, dextracció social, de franja dedat, situació familiar o professió que ho defineixi. Encara menys una aparença.

Tot això ratifica que Errejón té raó quan diu – fent-se ressò, dit sigui de pas, de la teoria feminista – que tots els homes hem estat socialitzats i vivim immersos en pautes patriarcals, i que aquestes indueixen comportaments de dominació, tòxics i fins i tot violents, sobre les dones. Però això no dilueix la responsabilitat de cadascú pel que fa als seus actes. No val escapolir-se al·legant: “el patriarcat em va obligar a fer-ho”. No obstant, hauríem de treure'n algunes conclusions.

La primera és sens dubte la necessitat de respectar els espais propis de les dones, els àmbits no mixtos on debaten les seves experiències i construeixen el seu pensament emancipador (en benefici de tota la societat), així com els llocs on troben seguretat o intimitat. Pot semblar una evidència, però malauradament dista molt de ser-ho. Els homes, efectivament educats en un sentiment de preeminència, tenim tendència a envair tots els espais. (Fins i tot expliquem el feminisme a les dones).

No crec necessari que els homes surtin al carrer flagel·lant-se com a penitents, però sí que és exigible una actitud d'autèntic respecte. Cal començar per aquí. Beatriz Gimeno té raó quan diu que el desafiament històric que planteja el feminisme - el d'una societat igualitària - suposa un canvi antropològic gens fàcil d'assimilar per part dels homes, cridats a qüestionar tot el que han vist i après. Però aquest desafiament ja ha estat plantejat pel moviment d'emancipació de les dones i no cal defugir-lo.

Per això mateix, perquè conté la clau d'un progrés civilitzatori sense comparació, els comportaments contraris al feminisme fan tant de mal a l'esquerra. La “transversalitat” de les conductes masclistes, presents als partits de dretes i als d'esquerres, no difumina la diferència entre els projectes socials, conservadors o progressistes, dels uns i dels altres. Ni tampoc té les mateixes repercussions a cadascun d'aquests espais. Una societat justa i avançada és impensable des de la inequitat entre els sexes. L'agenda feminista no és una opció facultativa del socialisme, sinó la condició sine qua non del seu avenç i realització.

Aquests dies es denusta molt l'anomenada “superioritat moral de l'esquerra”. Crítica justificada, si parlem de la virtut dels individus. Cuidem-nos de donar per fet que autoproclamar-nos d'esquerres ens immunitza davant de les hegemonies culturals que dominen la nostra societat, desigual, classista i patriarcal. Però el discurs és demagògic si ens referim al fons de la qüestió.

En efecte: les classes treballadores i els oprimits en general, en el seu llarg procés alliberador, necessiten forjar uns valors, una moral que els cohesioni i els serveixi de guia; una moral basada en la solidaritat, el respecte mutu, l'amor per la veritat i l'abnegació; una moral oposada a l'individualisme, a la hipocresia dels poderosos, a la idea que “l'home només pot ser un llop per a l'home” i que estem predestinats a conviure amb la desigualtat, sota la llei del més fort.

La sotragada que està patint l'esquerra hauria de portar, atès el context en què es produeix, a una reflexió que anés molt més enllà de la prevenció de les conductes masclistes a les seves files. Tot això esclata quan estem immersos en una crisi entre l'esquerra i el feminisme de la igualtat, aquest “feminisme ranci” – als ulls d'alguns corrents recentment importats dels campus americans – a la tenacitat dels quals deuen les dones, però, els avenços més significatius de les darreres dècades. No es tracta de caure en simplificacions, maniqueismes, ni excomunions.

No obstant això, potser ja seria temps de començar a considerar si els discursos que eleven la prostitució al rang d'una condició laboral, que banalitza l'erotització de la violència continguda a la pornografia, que associen l'altruisme a la realitat alienadora dels ventres de lloguer o que desdibuixen la materialitat immutable del sexe com a marcador de l'opressió secular de les dones pels homes, enforteixen o debiliten el cabal feminista d'una organització. Repetim-ho: guardem-nos de simplificacions.

El fet que Íñigo Errejón fos abanderat de totes aquestes teories no explica la seva conducta personal. Molta gent les comparteix i està sincerament devastada davant de les revelacions d'aquests dies. De fet, l'esquerra alternativa –i no només ella– està impregnada d'aquests postulats. El que sí que cal preguntar-se és si aquests afavoreixen el respecte cap a la integritat de les dones… o si, per contra, ens desarmen davant els qui les cosifiquen, violenten i deshumanitzen.

Estem en condicions de tenir un debat seriós, basat en dades contrastades. Aquestes teories ja han tingut una àmplia translació legislativa a nombrosos països, inclòs el nostre. Hi ha prou experiència acumulada per discutir sense anatemes, atenent-nos a la realitat. Per descomptat, si reunim el coratge necessari per fer-ho. Però cal fer-ho. Avui podem constatar el mal resultat que dóna mirar cap a una altra banda quan ens topem amb conductes individuals inacceptables. No seria menys dramàtic obviar el context de reacció contra els avenços del feminisme que s'està donant a nivell mundial – i que reverbera en aquestes conductes – o eludir el balanç de les polítiques públiques que afecten les dones i els seus drets.