Congressos amb mar de fons

Després de repetides ensopegades en els últims processos electorals i, de manera especial, en la convocatòria de les eleccions al Parlament, del 12M passat, en els partits independentistes catalans es van encendre totes les alarmes. Per això, tant a JxCat com a ERC van decidir convocar, per a la tardor, els seus respectius congressos i veure la manera de tapar les vies d'aigua que amenacen de negar les naus que els havien de portar a la terra promesa i evitar quedar convertits en forces polítiques marginals. I en això estem.

Els “juntaires” han estat els més matiners i aquest darrer cap de setmana han celebrat el seu tercer conclave a la Fàbrica Llobet –Guri ubicada a Calella. En principi, s'han complert, gairebé literalment, tant el guió com l'escenari previst que havíem anat coneixent els darrers dies. Des que es va saber que Carles Puigdemont optaria a la presidència, càrrec que exercia de facto des del 2022, en el partit es van acabar les especulacions. El poder de l'expresident dins de Junts és omnímode i, en conseqüència, les disputes només podien ser per la pedrea i poca cosa més.

A Carles Puigdemont l'acompanyarà Jordi Turull, que seguirà a la secretaria general, i Judith Toronjo, un valor emergent, ocuparà la secretaria d'organització. Les vicepresidències passaran a les mans d'Antoni Castellà, un autèntic vividor professional de la política, actual líder de Demòcrates, que fa uns dies es va integrar a Junts; Miriam Nogueras, Josep Rius i Mónica Sales, tots ells diputats al Congrés o al Parlament. En canvi, el gerro xinès en què s'ha convertit Laura Borrás, ja amortitzada políticament, es reubicarà a la fundació que Demòcrates aporta a la fusió.

Els estrategs orgànics consideren que és el moment d'obrir les fronteres del partit i posar especial atenció en matèries com la fiscalitat, infraestructures, habitatge o immigració. A més, renuncien a trencar amb el PSOE i, encara que a la ponència política es parla d'unilateralitat, en cap moment s'ha sotmès a votació. Això ens pot donar una idea de les intencions de Puigdemont a curt i mitjà termini.

Tot i la tranquil·litat ambiental que s'ha respirat al congrés de Calella, a Junts hi ha mar de fons. Les decisions importants les pren Puigdemont i, a tot estirar, consulta amb un reduït grup d'assessors que caben en una cabina telefònica. Per això l'espai per a la discrepància és nul. No són pocs els pragmàtics que comencen a estar farts de l'egocentrisme de Carles Puigdemont, les seves promeses incomplertes i les decisions tan absurdes com deixar vacant la plaça de líder de l'oposició al Parlament. Per això, esperen sumar forces i el moment oportú per fer un cop de timó.

Tot i això, l'expresident continua sent per a molts el líder messiànic que ve per fer de Catalunya una nació independent, “rica i plena”, i amb aquest teló de fons qualsevol intent per canviar la situació està condemnat al fracàs. Només la pèrdua de protagonisme de JxCat com a formació política i la seva inevitable caiguda en la marginalitat, com li passa des de fa temps, els forçarà en algun moment a replantejar la seva posició i els seus postulats. I això, molt probablement, passarà quan els diputats deixin de ser imprescindibles a Madrid.

ERC celebrarà el congrés a finals del mes de novembre i la situació és molt diferent de la de Junts. Pels republicans, el traspàs de poders gairebé sempre ha estat tempestuós. Només cal fer una ullada a la seva història. Els republicans semblen tenir una vocació caïnita incrustada al seu ADN. Des del 2010, Oriol Junqueras ha exercit la presidència d'ERC amb mà de ferro i aire entre professoral i monàstic, amb el convenciment, mal dissimulat, de creure's superior als seus coreligionaris i molts dels seus adversaris. Ha manejat des de les bambolines els fils del poder; estant a la presó va designar el seu dofí institucional, que un temps després, acabaria sent president de la Generalitat. Junqueras va renegar “in aeternum” dels socialistes, per considerar-los artífexs del 155, però va pactar amb ells i, segons diuen, va acabar arrossegant-se davant de Salvador Illa perquè mantingués al seu lloc una trentena llarga d'alts càrrecs republicans.

Tot i això, el temps acaba posant cadascú al seu lloc i després dels reiterats fracassos electorals d'Esquerra s'ha destapat la caixa dels trons. Segons diuen els seus, el bo d'Oriol era a Montserrat el 27 d'octubre, mentre es declarava la independència, sap més del que diu dels cartells contra els germans Maragall i no va ser aliè a la col·locació d'un ninot que, a teoria, pretenia ridiculitzar-ho, en un pont de Sant Vicenç dels Horts, encara que ara ell ho nega tot, fins i tot ha posat en qüestió el suport a la investidura de Salvador Illa.

El que queda clar és que a ERC algú menteix i molt. A ells correspon que la veritat floreixi, condició sine qua non si volen recuperar la confiança del seu electorat. A ERC, no només hi ha mar de fons, és que s'està gestant una tempesta que, lluny de ser perfecta, amenaça de convertir-se en huracà i endur-se tot el que trobi al seu pas. Veurem quines són les conseqüències.