¿El cas Iñigo Errejón és la punta d'iceberg d'altres casos?

Aquests dies bulli als mitjans de comunicació i conseqüentment a la societat la dimissió del diputat Iñigo Errejón, que a més abandona la política. Se'n va cinc minuts abans que l'expulsessin després de conèixer diverses acusacions de violència masclista, i possible assetjament sexual. Una notícia que ha deixat paralitzada la classe política i bona part de la ciutadania, que no acabava d'entendre el que havia passat. Encara més venint d'un polític que estava en contra del maltractament a les dones, que participava en manifestacions feministes i que se li omplia la boca amb la defensa de la dona. Tenint en compte que el seu “partit” presumeix de ser un partit feminista, no s'entén el que ha passat.

Errejón és el típic personatge amb cara de nen que no ha trencat un plató ia qui confiaria la gent algun secret. Bon polític fins al dia de la dimissió, i un actor consumat: una doble vida del que representava i el que realment era. Una situació que ha portat, en secret?, i que més d'un sabia què passava i mirava cap a una altra banda. És que algunes persones no són capaces d'assimilar convenientment el poder que creuen posseir pels càrrecs aconseguits: l'ètica es perd quan l'ego fa acte a les persones que creuen que són els déus de l'Olimp, o en alguns casos els mascles alfa. El que ha passat amb aquest polític no només passa en la política, és estructural i cal combatre'l, sense por.

Oscar Wilde deia que “a la vida tot és sexe, menys el sexe: el sexe és poder”. Principalment per als homes que veuen com a sexe i poder van de la mà. En alguns casos el comportament “atípic” d'alguns polítics es pot traduir en què política i sexe són dues cares de la mateixa moneda

Segons alguns experts nord-americans preguntats sobre per què es repeteix el binomi politicoescàndol sexual, diversos expliquen que els líders més carismàtics són tipus de caràcter agosarat que tendeixen a arriscar-se massa. Altres comenten que els polítics representen el “mascle alfa”, el goril·la del ramat. Potser per agosarats s'arriba al poder, però aquest caràcter els fa també més propers al perfil d'assetjador. Pel poder i el sexe hi ha algunes persones que són capaces d'involucrar-se a les baixeses més impensables i sorprenents.

El que ha passat amb Iñigo Errejón, possiblement adicte al sexe i altres substàncies, no és un únic cas. A la política, com en altres sectors, hi ha massa mascles alfa que, creient-se poderosos, pensen més pel penjall de l'entrecuix que pel cervell. El més preocupant dels polítics és que l'exemplaritat que els hauria d'acompanyar en el compliment de les seves responsabilitats l'han deixat penjada al penjador d'un hotel o en un pis llogat. Els masclistes, els assetjadors o els mascles alfes són a tots els partits polítics. De vegades es coneixen les seves actuacions, d'altres no.

A Podem, Pablo Iglesias, el 2016, en un xat tancat amb el seu llavors company de partit, Juan Carlos Monedero, entre altres 'elogis', impròpies de dos polítics, escrivia referint-se a la presentadora Mariló Montero: "La castigaria fins que sagnés”. Una afirmació masclista, que la presentadora va denunciar No va ser fins a dos anys després que Iglesias li va demanar perdó. És un altre cas aïllat? mascle alfa.

L'actuació d'Errejón, que ha fet un forat a la ja debilitada formació de Sumar ia l'esquerra, és la punta de l'iceberg dels assetjadors, dels masclistes que s'aprofiten dels seus càrrecs, i pot portar una llista nombrosa de polítics que actuen emparats als seus càrrecs, que pensen que aquests els atorguen impunitat per fer amb les dones el que els vingui de gust. Coneixedors del poder que creuen tenir saben que moltes dones no els denuncien per por. Ara sembla que aquest temps s'està escurçant, les dones agredides han decidit que no els tenen por, que ells representen la baixesa de la política i que no poden estar ni un minut més en un càrrec públic.

Encara que no ens enganyem, aquests casos continuaran passant, perquè mentre determinats personatges sense ètica es dediquin a la política, les coses continuaran igual. Aristòtil deia que “no es pot ser i no ser alhora i sota el mateix aspecte”. Obriu les portes, deixeu passar l'aire i ventileu les estances. És el que han de fer els partits, també la resta de la societat.