Classes i territoris

Interessant i oportuna reflexió la que conté l'article, publicat fa uns quants dies pel rotatiu Le Monde que es reprodueix a continuació. En efecte. L'ascens del populisme d'extrema dreta a tot Europa té molt a veure amb un discurs, tan fals com eficaç, que confronta l' autenticitat del país, encarnada per una ruralitat sublimada, i una cohort de paniaguados, immigrants i elits frívoles que poblaria les ciutats. Com bé assenyala Philippe Bernard , “La qüestió territorial emmascara la problemàtica social” . Les classes socials queden desdibuixades en un imaginari que permet a l'extrema dreta erigir-se en capdavanter de la gent més humil – i, més enllà, de tots els agraviats i ressentits –, assenyalant un boc expiatori concret i vulnerable – els nouvinguts –, al temps que es denosta a uns “poderosos” sempre impersonals i inabastables.

Per descomptat, la realitat espanyola no és idèntica a la que es dóna a França, marcada per un singular desenvolupament històric i un poderós llegat colonialista que continua reverberant a la política nacional. Malgrat tot, tot el que passa al país veí dóna una llum crua sobre el que s'esdevé a Espanya, subjecta a les mateixes onades de fons que sacsegen les nacions postindustrials del nostre entorn. Concretament, a Catalunya, la discussió és especialment pertinent.

El govern municipal socialista de Barcelona s'afanya a iniciar la tercera edició d'una política pública pionera, inspirada en l'anomenada “Llei de Barris” del tripartit d'esquerres català, i que ha tingut continuïtat i desenvolupament gràcies als executius progressistes de la ciutat comtal : el “Pla de Barris”. Es tracta d'una política pública d'inversions i intervencions enèrgiques - en el pla social com en urbanisme, equipaments o rehabilitacions - en aquells barris que concentren els índexs més elevats de vulnerabilitat, les rendes més baixes, les condicions d'habitabilitat més degradades, etc. I que acullen els majors contingents de població immigrada. El nou govern de Salvador Illa , al capdavant de la Generalitat , es proposa replicar aquesta política al conjunt del territori català. I aquesta és una decisió de gran transcendència. Per a Barcelona, és clar: les problemàtiques que afecten els seus barris més pobres es corresponen amb situacions idèntiques als territoris confrontants de l'àrea metropolitana. No tindria sentit desenvolupar una política destinada a combatre les desigualtats socials… que generés desigualtats entre barris veïns.

Però el nou rumb que pretén seguir la Generalitat adquireix tota la seva rellevància quan observem a quines comarques i municipis de l'interior progressa l'extrema dreta – comarques i localitats que van patir al seu dia els efectes de la desindustrialització i que han rebut una notable aportació de les darreres onades migratòries. És una “Catalunya interior” que mira amb recel a la capital i no es reconeix en el seu aspecte cosmopolita i sospita de l'equitat de les seves polítiques redistributives. El temor a un declivi de les classes mitjanes, que en un moment donat van abraçar la il·lusió d'una independència ràpida com a via d'escapament al neguit, deriva en l'afirmació d'una identitat secular, suposadament amenaçada d'extinció pels canvis demogràfics en curs. Però ni Barcelona és socialment homogènia, ni aquests territoris tampoc. Així doncs, la política dels plans de barri, desplegada al conjunt de Catalunya, no només haurà de reparar injustícies i desigualtats, sinó propiciar en profunditat una cohesió efectiva del país. El projecte federal de l'esquerra s'oposa frontalment a aquesta fractura artificial entre una Catalunya catalana i una mena d'ombra amenaçadora per a la nació, que tindria a la capital la seva residència principal. La narrativa de l'extrema dreta només es pot desmuntar amb polítiques socials que articulin la solidaritat i forgin vincles de ciutadania. No n'hi haurà prou amb xifres, dades i demostracions acadèmiques – d'altra banda, absolutament necessàries.

En aquest esforç, que condensa l'essència del seu projecte transformador, es juga l'esquerra la seva capacitat de lideratge polític.