La guerra tèbia

Ja queda poc per conèixer el transcendental resultat de les eleccions presidencials americanes. Trump o Harris? Moltes coses depenen del desenllaç d'aquest enfrontament, tant en un pla intern com pel que fa al seu impacte mundial. El curs de la guerra a Ucraïna o al Pròxim Orient, el paper d'Europa, les relacions amb Rússia i la Xina… Per no parlar del revulsiu que suposaria per als règims autocràtics i els moviments populistes en general la reelecció d'un Trump embravit i ansiós dajustar comptes amb els seus oponents. Sembla, doncs, un bon moment per interessar-se per l'actual context geopolític. Ens pot ajudar la visió panoràmica que ens ofereix Bruno Tertrais, director adjunt de la Fondation pour la Recherche Stratégique, que recentment ha publicat “La guerra dels mons. El retorn de la geopolítica i el xoc dels imperis”. (Ed. Oberon)

Ja ningú no discuteix que la globalització tal com es va desenvolupar en les darreres dècades del segle XX – i amb ella les il·lusions universalistes sobre un món d'intenses relacions comercials fluides, superant la tensa bipolaritat del període de la guerra freda – no només han entrat a crisi, sinó que s'han ensorrat. Estem davant d'un escenari inèdit i fluctuant. Bruno Tertrais assenyala un punt d'inflexió en les relacions entre Occident i la resta del món: “Ni Moscou ni Pequín han oblidat la guerra de Kosovo ni el bombardeig de Belgrad (per l'OTAN). Una capital que encarna l'antic món comunista, així com l'ortodòxia eslava (per a Rússia) i la no-alineació (per a la Xina)”. D'aquells esdeveniments, ens diu l'autor, xinesos i russos van treure la conclusió que Occident recorreria per força per preservar els seus interessos, però també que les fronteres es poden redibuixar. El mateix Putin va dir el 2016 que “allà va ser on va començar tot”.

La crisi de la globalització neoliberal ha derivat en una reacció contra l'ordre mundial que sustentava, contra l'occidentalització i la modernització... I ha propiciat, sota diverses variants, un retorn del nacionalisme. “A tots els continents, des del Brasil fins a l'Índia passant per Europa, es vol 'prendre el control', una expressió associada al Brexit, però que també va emprar Emmanuel Macron”. Sota aquesta bandera, es projecten les ambicions de potències regionals –Turquia, Iran… – o la força de singulars actors –Índia –, tractant d'obrir-se pas en un món on l'hegemonia americana es veu contestada pel gegant asiàtic i les aliances que teixeix al seu voltant.

És una dada inquietant. “El nacionalisme és la guerra”, deia François Mitterrand. Per als europeistes –i singularment per a l'esquerra– la construcció europea aspira justament a superar-los. “Els nacionalismes pateixen hipermnèsia. Es nodreixen d´un passat idealitzat i instrumentalitzat, que els creadors d´opinió s´esforcen per treure d´entre els morts i portar a la memòria viva dels seus pobles. El revisionisme històric floreix allà on proliferen els règims nacionalistes autoritaris i on les forces polítiques esperen instaurar-los. La història és una font de mites a les societats secularitzades: per crear un nou futur, cal un nou passat. Els traumes no resolts donen lloc a la ira, una ira lligada al ressentiment cap al propi passat, i per als nacionalismes ofensius la guerra es converteix en un mitjà de venjar-se de la pròpia història, de reescriure-la, de liquidar velles humiliacions”.

Així doncs, hem entrat en un món que ja no està dominat per la confrontació de dues grans potències, els Estats Units i l'URSS, però que tampoc no ha donat pas a l'estricta configuració de dos nous blocs, malgrat les fortes tendències polaritzadores de Washington i Pequín. Hi ha aliances i interessos encreuats, acostaments i desavinences en una mena de competència multipolar que ha engegat definitivament en orris amb el somni d'un gran compromís multilateral, ensenya d'aquella efímera “globalització feliç” dels anys noranta. Però, què volen Moscou, Pequín i Teheran?, es pregunta l'autor. “En primer lloc, preservar-ne els règims. La mera existència de democràcies liberals pròsperes es considera una amenaça”. La Xina ha passat de ser una manufactura gegantina a una potència expansiva. “Des de principis de la dècada del 2010, ha superat el Banc Mundial com a principal creditor dels països de renda baixa. Mentre Rússia és una potència pertorbadora, la Xina intenta refer el món, si no a la seva imatge, si més no al seu gust”.

Sobre el caràcter “pertorbador” de Rússia, Europa no pot tenir cap dubte. "El règim rus és una síntesi gairebé perfecta de tsarisme i estalinisme, recolzat per l´Església, amb un vernís ideològic que poc dissimula la seva naturalesa cleptocràtica i mafiosa". Un règim que ha perfeccionat la depredació pura i simple de recursos aliens, ja sigui a Síria (petroli i fosfats), a la República Centreafricana (or, diamants) oa Ucraïna (minerals, cereals). La política exterior sempre és una prolongació de la política nacional. Com escriu François Heisbourg, “el poder rus continua estant més a prop de Gengis Kan que de la Il·lustració”. La guerra d'Ucraïna en constitueix la prova més palmària.

“El veritable problema per a Rússia no era l'atracció d'Ucraïna per l'OTAN, que encara era limitada fins fa pocs anys. Era sobretot la seva atracció per Europa. (…) No eren banderes nord-americanes ni de l'OTAN les que onejaven a la plaça Maidan el 2013, sinó europees. (…) Una Ucraïna amb èxit podria servir d'exemple a Rússia o fins i tot ser el preludi d'una nova revolució russa”. I és que Ucraïna determina l'aspecte i l'esdevenir de Rússia. Sense Ucraïna, Rússia deixa de ser un imperi euroasiàtic i inicia una deriva imparable cap a Orient. I ho fa en condicions de creixent debilitat i dependència respecte a la Xina, fins i tot amb un risc –no imminent, però en absolut descartable a cert termini– d'implosió d'un immens país multiètnic, dominat per una nació en declivi demogràfic. En aquestes condicions, el destí del règim de Putin és inseparable del desenllaç de la guerra – i dels diferents escenaris imaginables a partir dels precedents d'anteriors crisis internacionals, des de Corea a l'Afganistan.

Però la gran alteració de l'statu quo mundial ve donada pel desplaçament del PIB mundial cap a Àsia i pel paper de gran potència econòmica, tecnològica –i també militar– adquirit per la Xina. “Si Rússia ha esdevingut un Estat gairebé feixista, la Xina s'ha convertit en un Estat gairebé totalitari. Mentre Moscou duu a terme agressions militars directes, Pequín actua amb més discreció i paciència. (…) Si Rússia és un fenomen meteorològic agressiu però fugaç, la Xina és el canvi climàtic”. Però amb l'ascens al poder de Xi Jinping l'“emergència pacífica” de la Xina ha donat pas a una estratègia més agressiva, alhora que els Estats Units –amb matisos, però de manera continuada a través d'administracions demòcrates i republicanes– entrava en una dinàmica de confrontació tecnològica i comercial.

Aquesta confrontació comença a reordenar totes les aliances i els tractats. Democràcies davant d'autocràcies? No és tan senzill. És cert que, d'una banda, apareixen els Estats Units i Europa, governats per democràcies liberals, i de l'altra un “eix” encapçalat per la Xina, Rússia i l'Iran. Però tota una sèrie de nacions reclamen tenir veu en el nou ordre que s'estudia i són atretes per un polo o altre. Putin acaba de reunir - el 22 d'octubre - a Kazan els representants dels anomenats BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) i els líders d'altres vint-i-quatre països, en particular de l'anomenat “Sud global”. Tot i l'èxit diplomàtic de Putin, demostrant al món que no està aïllat, aquesta trobada dista molt de definir un nou equilibri geoestratègic. Hi havia també Turquia, que continua sent membre de l'OTAN, l'Índia, que va per lliure, o Egipte i els Emirats Àrabs, dels quals no es pot dir que hagin trencat els vincles amb els Estats Units. Tot és encara molt incert.

El que és evident, però, és que la rivalitat sino-americana converteix el Pacífic en epicentre de les futures tensions internacionals. L'impetuós desenvolupament de la Xina les últimes dècades ha desbordat les expectatives dels Estats Units quan, en temps de Nixon i Kissinger, van apostar per l'obertura de Pequín al mercat mundial. “Després de convertir-se en la fàbrica del món, la Xina vol ser ara el laboratori. (…) Les inversions xineses a ports i xarxes energètiques són especialment impressionants. La primera cimera de països participants o interessats, celebrada a Pequín el 2017, va reunir 68 països que representen la meitat del PIB mundial”. Sí, la rivalitat amb els Estats Units marcarà sens dubte el curs del benestar i que, a partir de la millora de la seva cohesió interna, es converteixi en una veu pròpia i reconeixible a l'escenari internacional.