Rèquiem pel metavers

A hores d'ara sembla que queda clar que, per ara, la gent no vol viure en mons virtuals. Les grans companyies tecnològiques encapçalades per Meta (anteriorment coneguda com a Facebook) han dilapidat milers de milions de dòlars en una cosa que va néixer morta. El 28 d'octubre del 2021, Mark Zuckerberg va emprendre la seva faraònica aposta pel metavers, cosa que el va portar fins i tot a canviar el nom de la seva companyia, intentant vendre-li al món la idea que en poc temps tots estaríem habitant en una realitat digital immersiva similar a videojocs com Fortnite. Allí, gràcies als equips de realitat virtual, podríem fer-ho tot, des de realitzar les nostres gestions bancàries com si estiguéssim en una sucursal física o xerrar amb avatars de dependents en botigues en línia fins a les més sofisticades formes d'oci que se'ns puguin acudir. En principi, ell únic límit era la imaginació dels que dissenyen i programen aquest espai alternatiu. La resta del sector es va creure les profecies de Meta i es va llançar a conquerir una parcel·la d'aquest nou univers, especialment Microsoft i Apple.

Des del 2019 els laboratoris de realitat virtual de la companyia han perdut més de 46.000 milions de dòlars, i, segons informava Fortune el juliol passat , aquesta línia d'activitat es podria estar quedant sense finançament. De fet, un mes després Meta anunciava la cancel·lació del llançament dels equips de realitat virtual de generació següent. A les altres empreses no els va anar millor: Microsoft podria haver perdut al voltant de 5.000 milions de dòlars pel fracàs en la comercialització de la seva tecnologia Hololens, i es rumoreja que el daltabaix en vendes de les ulleres de RV d'Apple Vision Pro podria portar que s'interrompés la seva producció abans de final d'any.

Els profetes del metavers ho definien com una nova dimensió dins d'Internet. Es tractaria d'un món virtual en 3D –o una sèrie de mons connectats entre si-, interactiu, immersiu i col·laboratiu. Amb certes similituds amb videojocs online de moda basats en mons virtuals com Fortnite, Minecraft o Roblox, en realitat parteix d'un concepte molt més ampli i ambiciós que un mer producte, servei o app, i és només equiparable a termes generalistes que ja utilitzem amb naturalitat, com ara ciberespai, internet de les coses o el núvol.

La realitat virtual -la tecnologia principal en què està basat el metavers- és l'eterna candidata a protagonitzar la següent revolució digital, almenys des de començaments de la dècada passada, però, per alguna raó, mai no ha aconseguit enlairar-se més enllà de l'àmbit del videojoc o aplicacions especialitzades de la indústria o la sanitat.

Els obstacles que han frenat la difusió de la realitat virtual han estat, d'una banda, l'alt preu de venda dels dispositius, com cascos o ulleres, la incomoditat a què sotmeten l'usuari pel pes, la forma o la mida, i, de vegades, pel malestar que produeix al cervell la immersió en mons virtuals, ja que hi ha persones a qui els generen nàusees i marejos. Encara que realment la principal raó que ha impedit l'enlairament d'aquesta tecnologia és sens dubte la manca d'un servei o aplicació que hagi aconseguit una massa crítica d'usuaris, una cosa semblant al que va passar amb Pokémon Go el 2016.

En qualsevol cas, ara que està despertant una certa alarma social pel temps que passem pendents de les pantalles -especialment en els col·lectius més joves-, no resulta gaire recomanable promocionar la immersió total en entorns digitals, la desconnexió sensorial completa amb la nostra vella i familiar realitat circumdant. Em quedo amb el que va dir el filòsof Byung-Chul Han en una entrevista del diari El País: “Durant tres anys he cultivat un jardí secret que m'ha donat contacte amb la realitat: colors, olors, sensacions… M'ha permès adonar-me de la alteritat de la terra: la terra tenia pes, tot ho feia amb les mans; allò digital no pesa, no fa olor, no oposa resistència, passes un dit i ja està…”.