Sumar: un projecte a la deriva

Des que, a principis dels anys vuitanta, el PCE de Santiago Carrillo va entrar a la barrina, la teòrica esquerra a l'esquerra de l'esquerra del nostre país, gairebé sempre ha tingut una salut precària. Tot i que, els intents per desenvolupar un moviment sòlid i robust al marge sociopolític que el PSOE deixa orfe, s'han succeït, les decepcions han estat constants, mentre que els èxits han estat escassos i més aviat efímers.

La llista de dirigents que han intentat vestir un projecte amb arrelament és extensa: Gerardo Iglesias, Paco Frutos, Julio Anguita, Gaspar llamazares, Cayo Lara, Alberto Garzón i, actualment, Enrique Santiago (disculpin si me'n deixo algun). Alhora, en aquell temps, la fórmula per presentar-se a les eleccions ha variat en funció del moment. Al principi el PCE va acudir a les urnes en solitari, però, posada de manifest la seva debilitat electoral, va haver de refugiar-se sota el paraigua d'Esquerra Unida i després de diverses bandes en la primera dècada del segle XXI, un PCE força feble es va aliar amb Podem.

Podem es va constituir com a partit polític el gener del 2014. El seu ascens va ser meteòric: A les eleccions europees d'aquell mateix any va aconseguir 5 escons d'un total de 54, fet que el va convertir en el quart partit més votat d'Espanya. Tot i això, en menys d'una dècada van passar d'assaltar el cel al grup mixt.

El declivi electoral de Podem va fer que Pablo Iglesias, líder indiscutit, abandonés política activa el 2021, i Yolanda Díaz es convertís en la líder de la coalició Unides Podem. Tot i això, davant la imatge mediàtica aspra i gens empàtica que havien cultivat els podemetes, es va decidir crear una coalició que es presentaria a les eleccions generals de juliol de 2023. A aquesta coalició, encapçalada per Yolanda Díaz, la van denominar Sumar i es va constituir amb una vintena de partits estatals i autonòmics.

Des de la seva constitució, les coses mai no han estat fàcils a Sumar. Tot i que Díaz ha assaonat el seu lideratge amb bones maneres, afabilitat i fins i tot simpatia, aquesta formació no ha arribat a percebre's com una organització preparada per donar la batalla i perdurar en el temps. Aglutinar aquest grapat tan heterogeni de sensibilitats semblava una missió impossible. De fet, després de la rebolcada patida a les eleccions europees del mes de juny passat, es van encendre totes les alarmes sobre la viabilitat del projecte. Aleshores Yolanda Díaz va dimitir dels seus càrrecs a la coalició, però es va mantenir al Govern.

Ara bé, el que els ha posat contra les cordes, ha estat el desafiament que va suposar la dimissió d'Iñigo Errejón, anunciada el 24 d'octubre passat. Per si no n'hi hagués prou, Podem, vol aprofitar la situació per ajustar alguns comptes que creuen tenir pendents amb Díaz. De manera simultània, dins de Sumar s'ha obert una crisi de conseqüències imprevisibles. Tot això fa que, en aquests moments, Sumar sigui un projecte a la deriva.

Jo no faré més llenya al foc. L'affaire ja és sobradament conegut per tots i els mitjans ho han tractat amb detall. Entenc que, en primera instància, és el seu partit el que ha d'aplicar, amb el màxim rigor, la normativa interna i que la justícia actuï com cal. Tanmateix, intentaré desxifrar l'abast polític de l'assumpte.

No hi ha dubte que aquest afer per al Govern és un torpede en la línia de flotació. Tot i que Pedro Sánchez ja ha anunciat que la legislatura s'esgotarà, és evident que és munició per als conservadors que ho aprofiten tot per desgastar el president. A més, aquest assumpte ve precedit per altres com el cas Koldo (que amb tota probabilitat acabarà sent el cas Ábalos), l'affer Begoña Gómez, l'arribada de Delcy Rodríguez o l'intríngulis de la foto de Sánchez amb Víctor Aldama. O sigui, plou sobre mullat, i que aquests temes tinguin aliança o no per acorralar l'Executiu no té importància, el que compta és soscavar el Govern i anar minant la seva credibilitat.

Però més enllà de la repercussió que aquest tema tingui a l'esdevenir polític, hem vist com al Govern de coalició Sumar, com a soci minoritari, impulsava iniciatives que, potser, un Executiu d'un sol partit mai no hauria posat en marxa. Però, sobretot, cal una formació que ocupi l'espai que queda a l'esquerra del PSOE perquè hi ha un segment de ciutadania que no s'identifica amb les propostes socialistes, però que tenen els conceptes de la igualtat i la justícia social molt arrelats perquè per a ells són la base de la convivència i el pacte social. I a aquestes persones no les podem defraudar una altra vegada.