Quan ho has perdut tot

Més aviat que tard, l'interès mediàtic generat per la tremenda tragèdia que a València i Castella-la Manxa va ocasionar una immensa dana anirà perdent intensitat. Arribarà un moment en què els focus s'apaguin i els reporters que han cobert la informació, sovint, amb fang fins als genolls, tornaran a les casernes d'hivern, però la crua realitat seguirà aquí: dos centenars llargs de vides perdudes, un nombre indeterminat de desapareguts i unes pèrdues materials incalculables. Enmig de tot això, desenes de milers de persones han quedat sense res i hauran de tornar a començar.

L'ésser humà és extremadament fràgil i la natura té girs imprevisibles, si hi afegim la manca de previsió, un cert nihilisme polític, errors en cadena i incapacitat manifesta per afrontar una situació molt delicada i complexa, la tempesta perfecta està servida.

Potser no és possible assenyalar culpables directes per la falta de previsió a l'hora de dissenyar les infraestructures i desenvolupar un urbanisme totalment arbitrari que han fet possible que les aigües es desfussin. No obstant, sí que hi ha responsables polítics que, com es va sabent, no van actuar amb la diligència i eficiència que es podia esperar.

El 29 d'octubre, mentre les inundacions ja afectaven greument la comunitat valenciana, el president Mazón menjava en un conegut restaurant ubicat al centre de València i s'incorporava a la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrada a les 19.30, és a dir , una hora i mitja després de la convocatòria. Experts en aquestes qüestions consideren que l'arribada tardana del president i la manca d'experiència del seu equip van endarrerir decisions clau, com ara l'emissió d'alertes a la població.

D'altra banda, hem sabut que la delegada del Govern, Pilar Bernabé, va estar reunida amb el seu equip de crisi des de les primeres hores del matí del fatídic 29 d'octubre. Davant la crescuda del riu Magre al seu pas per Utiel i de les previsions de tempestes torrencials, Bernabé va informar la consellera autonòmica de Justícia i Interior i responsable d'emergències, Salomé Pradas, fins a tres vegades, de la gravetat de la situació i li va indicar que li podia demanar tots els mitjans que considerés necessaris. Tot i això, la consellera va fer orelles sordes, fins que, finalment, la Generalitat va demanar la intervenció de la UME. Dies després, la consellera ha assegurat que no coneixia l?existència del sistema ES-Alert —que permet a les autoritats enviar missatges directes de manera massiva als telèfons mòbils d?una determinada zona de cobertura—. Per això, la ciutadania no va rebre cap avís fins que les riuades ja havien arrasat bona part dels pobles afectats per la dana.

Amb tota seguretat, en aquesta ocasió, ningú no està lliure de pecat. Mai no sabrem, amb certesa, si la decisió del president del Govern de no decretar l'emergència nacional va ser un encert o no. Però és clar que, si hagués decretat aquesta emergència, els carronyers de la política no haguessin faltat acusant l'Executiu d'aplicar un 155 encobert per ser València una autonomia governada pel PP. En realitat, aquí subjau una qüestió que és: Això de l'Estat de les autonomies i la descentralització ens ho creiem o és només una milonga per tenir entretingut el personal i quan pinten bastos que sigui el pare Estat qui es mengi el marró?

El que no es pot negar és que Sánchez, des del minut u, es va posar a disposició de Mazón i el 5 de novembre aprovava un Decret llei per un import de 10.600 milions d'euros per posar en pràctica un Pla de Resposta Immediata per atendre'ls necessitats més urgents de la població i restaurar-ne l'ordre. Més endavant vindrà una Fase de Reconstrucció i posteriorment una Fase de Rellançament. També s'ha demanat la col·laboració de la Unió Europea.

Tot això no vol dir que Sánchez o l'Executiu no hagin comès errors. N'hi ha hagut, per exemple, anar diumenge, dia 3 de novembre, amb els reis a la primera línia de la tragèdia. Eren moments per picar l'espatlla, deixar treballar i no embolicar (és clar que si no haguessin anat, també se'ls hauria criticat per no anar-hi). No obstant això els va venir que ni pintat als descerebrats de la dreta extrema per muntar l'enrenou. La indignació dels que ho han perdut tot és perfectament comprensible, com també ho és que dissabte passat els carrers de València s'omplissin de gent demanant la dimissió del president Carlos Mazón i el seu Consell. Però és inadmissible l' esclat de violència verbal i física promoguda pels que aprofiten el dolor aliè per alimentar una estratègia de populisme contra l'Estat de dret.

Aquests dies plens d'angoixa, por i dolor hem vist el pitjor i el millor de l'ésser humà. Milers de persones amb escombres, motxos o pales caminant per anar a ajudar gent que no coneixien. Persones i entitats de tota mena que estan donant i/o recollint aliments, productes d'higiene personal i material de neteja per fer-ho arribar al lloc dels damnificats. Però també hem sabut d'un grapat de pocavergonyes que s'han dedicat al pillatge i malalts que, fent-se passar per membres de la Creu Roja, anaven de cases a casa demanant diners.

Estem davant d'una tragèdia de dimensions estratosfèriques. La resposta de la ciutadania ha estat i és extraordinària, però no podem dir el mateix de la resposta institucional. Per tant, hem d'exigir que els nostres governants, tots sense excepció, estiguin a l'alçada de les circumstàncies o que se'n vagin a casa. Per compromís cívic i solidaritat amb els nostres conciutadans, no hauríem de deixar passar ni una, estar pendents perquè qui la faci que la pagui i, sobretot, no deixar de donar suport als nostres veïns de Llevant fins que recuperin la normalitat. Si és que això és possible.