Governs majoritaris o minoritaris?

Gregorio Marañón deia que “el número pot crear l'autoritat, però no la competència”. Aquesta afirmació s'aplica  als partits que governen, aquells que, havent guanyat les eleccions per majoria absoluta, es creuen amb la potestat de fer i desfer com si la resta de formacions no comptessin per res. Les majories són bones si, com en tot, se saben administrar “democràticament” i amb la intel·ligència de comptar primer amb el partit majoritari de l'oposició, sense oblidar la resta, minoritaris que han estat votats. Les majories polítiques no són xecs en blanc, són vots cedits, no captius.

Per a Maquiavel “les minories no tenen lloc quan la majoria té on recolzar-se”. El problema ve quan no hi ha majories, ja fa algunes legislatures que no es produeixen i els que han de governar han de buscar la quadratura del cercle per formar govern, governar , aprovar lleis ,b aprovar  pressupostos. El problema es presenta -ho tenim actualment a Espanya- quan les minories imposen a preu d'or els seus vots al Govern, que en algunes ocasions s'interpreten com a xantatges . L'equilibri, el sentit comú i la proporció de les coses hauria de ser l'aplicació justa, seria allò desitjable, allò lògic, cosa impensable en la política espanyola actual No entrarem a explicar tot el que ha passat del Govern de Pedro Sánchez amb les “minories”, que són conegudes i les cessions que ha realitzat i seguirà donant si vol continuar a Moncloa.

Actualment, els pressupostos, la reforma fiscal -entre d'altres- estan sobre la taula del president Sánchez, en espera de negociar amb els "socis" d'investidura. Com sempre, aquests ja tenen escrita la carta de peticions, com si es tractés de la carta als Reis Mags. Si les trituradores de paper parlessin, serien milers i milers de folis els que hauran passat pel seu interior, fins que finalment - trigarà un temps- arribin a l'acord, previ “pagament”,

Els socialistes, amb Sumar marcant perfil, davant la mala situació que estan passant, viuen més de prop les exigències dels seus socis de govern, que cada dia demanen més, i algunes molt allunyades del socialisme. Fora, la resta de formacions minoritàries també compten. El president Sánchez cada nit ha d'acabar amb el cap com un bombo, per més que tracti de fer-se un “tipus” dur: Quants ansiolítics prendrà al dia? Uns quants per poder suportar la situació. És clar que, com es diu, “sarna amb gust no pica”,

Entre altres temes pendents, que són uns quants, té el paquet fiscal que portarà al Congrés. Paquet en què s'inclouen mesures de Sumar que no agraden fins i tot als mateixos socialistes. Gran problema a la vista. Mentre que el portaveu del PNB al Congrés, Aitor Estebanm manifestava aquest dimecres al Parlament, en aquestes rotllanes amb periodistes, que el paquet fiscal amb què el Govern vol reformar el tribut a la banca i eliminar el de les energètiques, pensa que finalment només se circumscriurà a l'impost mínim global sobre les multinacionals. Per què? Senzillament perquè no tindran suports parlamentaris, entre els quals hi ha el PNB i Junts. Mentre que els altres socis puntuals, ERC, Bildu i Podem, insisteixen a mantenir-los, s'oposen a treure'ls.

Arribar a un consens, quan cadascú té els seus interessos, no és fàcil. La comissió que es reuneix aquest dijous té feina per a estona, encara que fora d'ella els contactes polítics ja s'han realitzat i seguiran tot el temps que sigui necessari.

Amb aquest panorama, alguns es preguntaran: És millor per governar una majoria absoluta o no? Qualsevol de les fórmules són vàlides si les persones que les han de dur a terme són gent intel·ligent, formada, ètica i de debò són demòcrates. L'objectiu de tots plegats ha d'enfocar-se a millorar la vida de les persones, no les seves. Escrivia Ciceró que “com més alts estem, més ens hem de baixar cap als nostres inferiors”.