Traços i segments: al·legat d'un dret natural i llibertari

Aquest “al·legat” és lliure i natural i el presento davant dels jutjats i tribunals les jurisdiccions dels quals entenen d'aquest dret, no escrit, que redacta el sentit comú i les consciències particulars i col·lectives; la justícia i la llibertat.

A aquest “al·legat”, ja ho sé, li falta la tan trillada igualtat…; però jo no crec més que en la igualtat d'oportunitats i en la meritocràcia, tot allò que no s'adeqüi a això ho considero injust. Els que em coneixen millor, o sigui el meu cercle familiar consanguini de primer i segon grau i alguns dels meus millors amics, saben que jo no seria capaç de matar una mosca; però que, per contra, com deia la meva àvia, tinc un gran defecte; i és que no sóc capaç de callar quan considero que he de parlar, ni sota l'aigua. Paradoxalment, m'encanta el silenci.

En aquest sentit, em confesso, com ho solia fer quan era nena en un confessionari de veritat davant d'un sacerdot, dient: “Pare m'acuso de dir paraulotes lletges pel baixet, jo sola, sense que m'escoltin…”; era la meva forma de desfogar-me quan a l'escola em castigaven sense esbarjo, de genolls davant la verge del passadís, per “protestona” (la “profe” que em vigilava pensava que estava resant...);

Però ja fa molt que vaig créixer i l'experiència, juntament amb allò que s'ha llegit, crec que m'ha donat coneixement de causa aliena i pròpia, sobretot en dret natural; aquell que em dicta la meva consciència (únic jutge a qui de bon grau obeeixo), ja que al dret positiu no estic tan segura que li hagi de dir dret.

Bé, tot i haver crescut, segueixo sent la mateixa en essència, poc m'han canviat els anys pel que fa a la meva “rebel·lia”. Quan crec que alguna cosa és injusta o criminal, sóc incapaç de callar i no denunciar-ho. Se m'enverinen les entranyes si no dic el que penso i sento, no per simple desfogament, sinó com a contribució al que considero la veritat; perquè com deia el Mestre: “La veritat ens fa lliures”.

Defenso la llibertat d'expressió com una de les més grans de les llibertats, sense ella no som éssers humans, sinó caps amb un morrió a la boca. No la defenso per insultar, no la defenso per mentir, no la defenso per difamar, no la defenso per acostar la brasa a la meva sardina, ni per protegir els servidors del mal; la defenso per defensar allò que considero just, allò que cal dir perquè tots s'assabentin de què o qui estan actuant de manera criminal i injusta.

Sé que el que jo pugui dir no canviarà res o, si de cas, només canviarà una micra de micra en el pensament d'algú aliè a mi; tot i així, aquesta micra de micra és el meu granet de sorra, el poc que puc aportar com a força contrària; que, sabent-se mínima o menys que mínima, tracta de combatre allò que considera injust amb l'única arma al seu abast: la paraula.

Ja m'agradaria tenir la fina sàtira del gran Quevedo; però mancant aquesta genialitat m'atreveixo a treure del meu diccionari particular aquestes paraules de collita pròpia, menys les dues últimes; per tractar, com deia, de denunciar a la meva manera això que penso ens està passant a nivell politicosocial.

AL·LEGAT DE DEFINIOCIONS SOBRE EL QUE SENT I PENSO DAVANT L'ESPERPENTICAMENT INCORRECTE, DIRIGIT AL TRIBUNAL DE LES CONCENQUES:

ECOLODICTES: Pertanyents a una dictadura que va contra l'ésser humà i la protecció tradicional del medi ambient.

FEMIDICTES: Pertanyents a una dictadura els poders de la qual es lucren a costa de dir que intenten empoderar els que desprotegeixen i de vegades col·laboren a destruir. Així mateix, poder “fàctic-adoctrinador” que inventa sufixos, per als quals caldrà crear noves vocals, amb l'única pretensió de dividir i vèncer.

SOCIODICTES: Pertanyents a una secta dictatopiramidal, la base de la qual es compon de necis; els diferents estrats mitjos i superiors d'incompetents i corruptes; culminant el seu cim amb el major dels psicòpates tramposos.

FANGOBULERS: Mitjans de desinformació i manipulació massiva.

SANCHICHULOS: Es diu dels defensors corruptes, del número u entre els corruptes.

PROGRESSAURIS: Definició exacta d'aquells que s'abroguen la possessió de la moral i l'ètica del progrés, però que remen en direcció a les antípodes més retrogrades, insolidàries i opressores del temps;

POLICORRETS: Lloros que repeteixen consignes; bé, per a benefici propi i perjudici aliè sabent; o bé, perquè, encara que hagin llegit molt, tenen una sola i despistada neurona al cap.

MENTICARI: Personatge que conspira contra els interessos comuns i majoritaris, des dels púlpits de poder, perquè aquest poder despòtic es perpetuï.

CRIMINAL: Es diu d'aquell que espera que li demanin ajuda i, tot i demanant-la, no l'envia a la víctima que s'està ofegant, quan ell sense esforç podria llençar-li un flotador.

HDP: Sigles d'expressió qualificativa, composta de dues paraules unides per una preposició, que la majoria trepitjada al fang utilitza per definir qui calça la brillant sabata que la trepitja.

Aquest “al·legat”, en forma d'extracte lèxic-particular, referit a allò social i allò polític, del meu personal diccionari, no es presenta per cap causa que es tramiti a cap jutjat o tribunal dels de veritat, és només la meva opinió, la meva veritat… ; que, per descomptat, com a pròpia no és la veritat absoluta (aquesta en aquest món no existeix). Tot i així, la defenso perquè ho considero el meu deure. Tots tenim el deure i el dret de defensar allò en què creiem o allò que considerem la veritat.

Aquest “al·legat” és lliure i natural i el presento davant dels jutjats i tribunals les jurisdiccions dels quals entenen d'aquest dret, no escrit, que redacta el sentit comú i les consciències particulars i col·lectives; dret natural, que regula tres causes fonamentals: la veritat, la justícia i la llibertat.

A aquest “al·legat”, ja ho sé, li falta la tan trillada igualtat…; però jo no crec més que en la igualtat d'oportunitats i en la meritocràcia, tot allò que no s'adeqüi a això ho considero injust.

Gràcies als que hagin arribat llegint fins al final, encara que no comparteixin l'al·legat.