La nova normalitat

Els experts sostenen que les guerres provoquen canvis estructurals en l'economia global. Això és el que va passar després de la Primera Guerra Mundial, amb la contesa es va frenar una primera onada globalitzadora i una cosa semblant va passar després de la Segona. Aleshores, d'una banda va sorgir la Guerra Freda i, de l'altra, es van establir les bases que van propiciar la major etapa de desenvolupament i progrés que mai no s'havia conegut en la història. És ben cert que aquesta fase d'expansió ni va arribar a tots els llocs de la mateixa manera ni es van redistribuir els seus èxits sempre de manera equitativa. Ara, tenint en compte com està evolucionant la situació mundial des de la invasió de Rússia a Ucraïna i els conflictes bèl·lics al Pròxim Orient, sembla que els entesos en la matèria no estaven errats. S'estan accelerant canvis que es gestaven des de fa anys i s'està reescrivint un nou ordre geopolític i de relacions multilaterals.

L'statu quo que ha imperat en els darrers setanta anys comença a formar part del passat. Presenciarem transformacions dràstiques. La globalització va patir un revés dur amb la crisi financera del 2008, de la qual encara no s'ha recuperat, després va venir la pandèmia, la ja esmentada invasió, el pols comercial entre els Estats Units i la Xina, i el polvorí araboisraelià va entrar en ebullició ; tot això són elements que debiliten de manera evident l'espai del lliure comerç, així com la lliure circulació de béns i persones. Aquesta situació fa que avancem cap a un món més fraccionat i compartimentat del que vam conèixer als finals del Segle XX i principis del XXI.

Aquesta nova normalitat no afecta només les relacions comercials, va molt més enllà de les cadenes de subministraments. Un dels arguments més utilitzats de Donald Trump, en el primer mandat, era que la seguretat dels EUA passava per la guerra comercial i tecnològica amb la Xina. Ara, amb la tornada a la Casa Blanca, és més que probable que intensifiqui el seu discurs; només cal veure els nomenaments per al seu proper gabinet i comprendre que el marge per a l'optimisme és escàs.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, la idea que les relacions internacionals tinguessin com un dels eixos vertebradors la interdependència econòmica ha anat guanyant pes específic. És el que els alemanys anomenen “Mandel durch habdel” que podríem traduir per alguna cosa així com el canvi mitjançant el comerç. No són pocs els experts en política internacional que pensen que les polítiques autoritàries de països com Rússia o la Xina es transformarien en sistemes més lliures, oberts i democràtics si mantinguessin vincles econòmics estables amb països de talent liberal.

Amb tot, el canvi més gran que s'està produint és el que afecta el sistema financer mundial, que ha estat el sector més beneficiat per la globalització. L'exclusió del sistema de missatgeria interbancari Swift de diversos bancs russos i del processament de pagaments a través de la cambra de compensació va portar la Xina a accelerar els plans per reduir la vulnerabilitat. Una cosa semblant va passar amb les reserves en divises i l'ús de monedes alternatives al dòlar per desvincular-se progressivament del bitllet nord-americà.

Això no obstant, això no és una cosa que passi d'un dia per l'altre. Cal temps, perquè perquè un país es converteixi en dipositari de reserves cal que la moneda sigui plenament convertible, que hi hagi estabilitat política, garanties jurídiques i estigui garantida la independència del banc central. Però el camí ja ha començat. El banc central de la Xina ja practica canvis de divises amb altres bancs centrals i facilita que empreses i governs estrangers emetin valors als mercats xinesos, per així guanyar credibilitat i liquiditat.

Aquest nou escenari afecta profundament les relacions internacionals. Les institucions sorgides després de la Segona Guerra Mundial, com el Fons Monetari Internacional (FMI), no han estat capaces d'adaptar-se al canvi experimentat per l'economia i la política global aquests anys. L'Organització Mundial del Comerç (OMC), que ja era al punt de mira de Trump, reformar-la ara resulta literalment impossible. I el futur de fòrums que havien sorgit més recentment, com ara el G-20, i que va permetre una certa coordinació global en plena crisi financera, estan seriosament en perill.

Aquesta és la crua realitat. En cap moment he pretès fer una lloa a la globalització desenfrenada perquè, com tot en aquesta vida, té coses positives i d'altres que no ho són tant. No obstant, crec que el balanç és força profitós. No obstant això, ara planen moltes incerteses sobre el futur; si a això hi afegim els recents moviments polítics al país més poderós del món, coincidirem que hi ha raons sobrades per estar inquiets. Estem davant d'una nova normalitat i, amb Donald Trump al despatx Oval de la Casa Blanca, tant de bo m'equivoqui, però sembla que el pitjor encara ha d'arribar. Així doncs, agafeu-vos que vénen corbes.