Quan dialogar i pactar és l'obligació dels polítics

Si els polítics dedicaran més temps a intentar dialogar, pactar els grans temes del país i no estar constantment emportant-se la contrària, posar obstacles i assenyalar-se públicament sobre com de malament ho fa el seu adversari polític, les coses podrien funcionar millor. ¡S'han de veure les baralles que tenen muntades, PP i PSOE!

Les discrepàncies, confrontacions, fins i tot les acusacions de “i tu més” –infundades?– han arribat massa lluny. Com la insistència del líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, de vetar la candidata espanyola a ocupar el càrrec de comissària europea, fent servir “totes” les seves influències amb els companys populars del vell continent. Una obstinació que ratlla la paranoia i ho deixa en mal lloc perquè “els draps bruts es renten a casa”, no es treuen fora esperant que algú els renti. Ni és intel·ligent, ni pràctic.

El problema sorgeix quan els interessos dels partits planegen sobre les institucions i són més dels que semblen. La política és complicada, alambinada, a més de provocar innombrables enemics. Si això ho traslladem a les institucions europees, les coses pugen més de to. L'avantatge és que la diplomàcia, comporta més diàleg, i pactes sense tenir en compte les diferències ideològiques –no és dolent–, fa que les coses flueixin com una cascada a l'hivern.

Fins ara, l'elecció dels comissaris europeus no havia estat un problema: acords i repartiments, amb el consens més gran. Cap partit, fins ara, havia muntat en numeret com el que estan escenificant els populars espanyols, que han desconcertat els seus col·legues i sorprès la resta de formacions polítiques, exceptuant Vox, que encara van més lluny que ells. Pataleta sorprenent, injustificada i gratuïta. Alguns dels col·legues han exclamat que “Espanya és diferent!”, així s'ha demostrat fins ara. Molts recorden l'eurodiputat Tremosa-de Junts- que tots fugien quan el veien venir pels passadissos. O el mateix Puigdemont, que per cert no ocupa escó, i n'estaven fins a l'espectacular cúpula de Miquel Barceló.

Només la mort no és possible pactar-,la resta tot és possible . Després de tantes disputes, enfrontaments i amenaces de no votar, el Partit Popular Europeu ha donat el vist a la candidatura de Teresa Ribera com a número dos i vicepresidenta de Transició Justa, Neta i Competitiva, ia més la responsable de la cartera europea de Competència, malgrat l'oposició rotunda i les maniobres en la foscor dels populars espanyols amb el líder al capdavant. A canvi, els socialistes han acceptat el candidat de la ultradreta, Raffaele Fitto, del partit de Giorgia Meloni, que serà vicepresident de Cohesió i Reformes.

Com que la votació és una sola per triar els sis vicepresidents, els populars europeus, socialdemòcrates i liberals s'han posat d'acord també per incloure en aquesta executiva el comissari hongarès Olivér Várhelyi del nacional populista Viktor Orbán. Tots han cedit, i al final hi ha acord. Si no fos així, s'hauria produït un problema amb resultats greus. Ja deia l'intrigant secretari del Rei Felip II, Pedro Pérez que “al bé comú, els més enemics es concerten”.

La decisió no ha agradat Feijóo després d'haver posat tots els seus esforços en què Ribera fos rebutjada, fins i tot havien “venut la pell d'ós abans de caçar-lo”. En aquest afany s'han implicat en profunditat, Dolors Montserrat i González Pons, diputats amb llarga trajectòria al Parlament als quals no han servit ni la proximitat d'Acento l'empresa de Pepiño Blanco (socialista) i Alfonso Alonso (PP), que ja compten amb despatx propi a Brussel·les per fer lobby, que es tradueix en negocis.

Feijóo ja ha declarat que no votarà Ribera. No vol baixar de la burra, cosa que significa no votar la resta de comissaris.Feijóo, el PP s'ha equivoca, error cras