Viena com a referència

Segons el cens del 2021, la ciutat de Viena estava habitada per 1.900.000 persones, mentre que Barcelona tenia el 2022 1.600.000 censats, és a dir, una diferència d'uns 300.000 habitants. Tot i això, en l'àmbit de l'habitatge les diferències són abismals. Per començar, a la capital d'Àustria hi ha uns 220.000 habitatges municipals i sobre 200.000 apartaments construïts en règim de cooperativa. Els lloguers d‟aquest tipus d‟habitatges no superen els 500 euros mensuals. És cert, però, que per optar a aquest tipus de residència hi ha una llista d'espera d'uns dos anys. En qualsevol cas, el fet cert és que al voltant del 50% dels vienesos viuen en règim de lloguer.

A diferència d?altres ciutats, des de l?ajuntament de Viena sempre s?han resistit a la privatització del parc immobiliari públic. El consistori mai no ha cedit a la pressió, especialment, fort a finals dels vuitanta i noranta, per crear propietaris; potser moguts per la consciència que, un cop feta la transacció, el municipi perdia tota la capacitat de regular els lloguers. Aquest enfocament rigorós i constant de les polítiques públiques d'habitatge ha desincentivat la segregació urbana, ha evitat que es creessin guetos i ha fet de Viena una ciutat on l'habitatge social es distribueix per tots els districtes.

Si fem una ullada al nostre entorn, veurem quins Països Baixos és líder (amb el 30%) d'habitatges de lloguer seguit d'Àustria, on són públiques una de cada quatre residències; mentre que el Regne Unit manté gairebé un 18% del seu parc d'habitatge com a públic i França frega el 17%. En contrapartida, a Espanya L'habitatge social representa un breu 2,5% del parc immobiliari unes 290.000 cases, gestionades per comunitats autònomes (72%) i ajuntaments (27%), molt per sota de la mitjana europea, que se situa al 9%.

De fet, a Barcelona, aquest problema el venim arrossegant, com a mínim, des de fa un segle. Ja a l'abril del 1931 es va iniciar, a la Barceloneta, una vaga d'arrendataris, impulsada per la CNT, que es va estendre ràpidament a altres barris com Sants, el Clot o el Poblenou, però també a localitats properes com l'Hospitalet o Santa Coloma. El motiu era la carestia dels lloguers conjugada amb la precarietat laboral que havia generat la brusca frenada de la construcció després de finalitzar l'Exposició Universal del 1929. La repressió va ser brutal i va estar dirigida pel governador civil, Oriol Anguera de Sojo, amb el vist bo del president de la Cambra de la Propietat, Joan Pich i Pon, que més tard seria alcalde de Barcelona. De tota manera, aquella mobilització va permetre a molts arrendataris renegociar els lloguers i es van introduir alguns canvis al mercat de l'habitatge.

Més tard, ja amb la dictadura, la cosa va continuar igual o pitjor. Els rellogats van adquirir carta de naturalesa i les habitacions amb dret a cuina es van convertir en una cosa cobejada. Tot i això, a partir dels anys seixanta la construcció d'Habitatges de Protecció Oficial (VPO), va venir a pal·liar lleugerament la situació.

I així seguim. El problema és endèmic. Cada cop és més difícil accedir a un habitatge i cada vegada cal anar a viure més lluny del centre de les grans ciutats. Fins ara, els escassos intents que han dut a terme els governs de torn per encarar la qüestió han estat totalment ineficaços. Recordem, per exemple, que a l'etapa d'Ada Colau al capdavant de l'ajuntament de Barcelona, la mesura estrella per resoldre el problema era l'obligatorietat de dedicar un 30% de les noves promocions a vivenda de protecció oficial, però allò va ser un autèntic fiasco . Això demostra que la qüestió no s'ha afrontat ni amb prou pragmatisme ni tenint en compte tots els factors que hi incideixen.

Al debat de política general de l'octubre passat, Salvador Illa es va comprometre a dur a terme una inversió de 4.400 milions d'euros per construir 50.000 habitatges públics abans del 2030. És, sens dubte, una iniciativa lloable. Tot i això, hem de ser realistes i la ciutadania necessites solucions ja. L'habitatge és un dels pilars de l'estat del benestar; per tant, si no tenim un parc d'habitatges ampli i assequible per a les classes populars, no en podrem parlar, amb propietat, de qualitat de vida.

L'habitatge ha esdevingut el principal problema per a una bona part de la societat. Per això, fa poc més d'una setmana, una manifestació multitudinària recorria els carrers de Barcelona exigint lloguers accessibles i condicions adequades per accedir a un habitatge digne, cosa que està contemplada a l'article 47 de la Constitució, encara que, a hores d'ara, sembla més un somni que una realitat tangible.

Estem davant d'un problema comú per a totes les grans ciutats com ara París, Roma Lisboa o Nova York i Barcelona no n'és una excepció. Per tant, cal afrontar la qüestió amb mesures de xoc. Però dubto molt que la regularització dels lloguers sigui la solució, per bé o per mal, vivim en una economia de lliure mercat i, precisament per això, sóc escèptic. Si es vol anar a l'arrel del problema cal construir un parc públic d'habitatge, amb preus per sota de mercat, per a aquella part de la ciutadania a què la situació econòmica no permet l'accés al lliure mercat.

En aquest context, es fa indispensable una taula de diàleg i un marc de col·laboració entre el sector públic i el privat per sincronitzar sinèrgies. Cal repensar el model urbanístic i de serveis actual, des de la xarxa de transport públic, fins als centres d'atenció primària (CAPs); sense oblidar l'oferta d'ensenyament públic que ha de ser de qualitat i assequible. És a dir, les administracions haurien de recuperar el concepte de ciutats policèntriques que tan en voga va estar als anys noranta.

És evident que cada lloc té la seva pròpia idiosincràsia i “copiar i enganxar”, gairebé mai no dóna bons resultats. No obstant això, no estaria de més que, davant d'un problema de semblant magnitud, com és el de l'habitatge, ens fixéssim en algun model. d'èxit i, al meu entendre, Viena podria ser una bona referència.