“I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que els problemes del PSOE encara no s'han fos”

Quan els nens demanen a un dels seus progenitors que li llegeixin un conte, en arribar al final, els lectors solen dir, com a colofó a l'esforç i volent mantenir l'interès del receptor: “I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquest conte ja s'ha fos”. En aquest cas que ens ocupa, la cosa pot anar per “i vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que els problemes del PSOE encara no s'han fos. Així podríem definir la cloenda del Congrés del PSOE, on alguns pensaven que els crítics alçarien la veu. Poc coneixen el funcionament del partit socialistes –ocorre el mateix en tots els partits– que participen en un congrés per “debatre” la seva estratègia i triar el seu secretari general, mentre ell fa el mateix amb l'equip que ha d'acompanyar-lo en el seu mandat de quatre anys. Les coses estan lligades i ben lligades. Quants militants de base acudeixen al conclave? Ben pocs: són càrrecs electors, secretaris del partit, alcaldes, càrrecs de confiança, etc. Així que el debat és un pacte segellat i ben segellat, amb alguna aportació calculada perquè no es digui.

El Congrés de Sevilla no n'era un més, no, representava un tancament de files al líder del partit i president del Govern, Pedro Sánchez, que arribava a la capital andalusa amb la motxilla plena d'uns quants casos judicials, alguns dels quals l'afecten personalment: la seva dona Begoña Gómez i el seu germà. A més del cas Koldo, Aldama i les seves declaracions incriminatòries contra pesos pesants del seu partit, Ábalos, i el penúltim, Juan Lobato, que ho ha tingut i ho continua tenint en suspens. A més de les traves que hi posen els partits que li donen suport per governar, que són massa.

Amb tot això a sobre, la consigna era fer pinya, arribar a acords, donar-li la culpa a la dreta i la ultradreta -que la tenen-, a determinats mitjans i periodistes, jutges i de moment, només s'ha salvat l'Església. Per cert, els mitjans de la mare Església estan jugant un paper realment penós, sectari i gens cristià. Perquè mentir, diuen, és pecat, i n'han d'estar fins al coll. L'avantatge que tenen és la confessió, l'absolució dels pecats i després seguir amb la mateixa cantarella per tornar al confessionari.

El Congrés del PSOE ha transcorregut sense “discrepàncies” públiques, per la qual cosa no és un congrés com a tal. El pitjor és que fa molts anys en què no hi ha discrepàncies, perquè els que manen les interpreten amb dissidència, cosa que no és igual. Les votacions a l'elecció dels líders solen ser a la búlgara, situació que no és bona. Així que, una vegada més, el consens ha estat la carpa que ha protegit Pedro Sánchez que necessita “tot l'afecte” del món, com es va poder apreciar més d'una vegada durant les jornades congressuals. Significativa és la foto del president assegut a primera fila acompanyat de la seva dona, i les seves dues ariets: María Jesús Montero i Santos Cerdán. En aquest escenari Sánchez agafava la dona de la mà, en un gest de complicitat que volia demostrar la felicitat que l'embarga. L'actitud del matrimoni Sánchez-Gómez no va passar desapercebuda.

Mentrestant, l'escenificació de consens entre tota la “militància” socialista era l'estratègia del dia, més ben dit, de cada dia. Deia Margaret Thatcher: “Per mi, sembla que el consens és el procés d'abandonament de totes les creences, principis, valors i polítiques. O sigui que és una cosa en què ningú creu i allò que ningú posa objeccions”.

Passat el cap de setmana sevillà, de consens, de tancament de files, ve dilluns, on les seves “senyories” han posat dates, totes aquest mes de desembre, per a les diferents compareixences que són unes quantes. Així que aquest mes de desembre, en què les il·lusions, les planificacions de les festes nadalenques amb reunions familiars i d'amics, no serà molt agradable al president del govern i la seva família, ni al mateix partit socialista. “I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que els problemes del PSOE encara no s'han fos”.