Vertigen

A escala internacional, els esdeveniments se succeeixen a un ritme vertiginós. El que ahir semblava establert, avui trontolla o fins i tot s'ensorra. Damasc cau en poder dels insurgents després de tot just onze dies d'ofensiva. Seül viu un cop d'Estat inesperat. Geòrgia es debat contra la temptativa de resituar el país sota tutela russa. A Romania s?anul·len els resultats de les eleccions presidencials sota la sospita d?ingerència de Moscou. Al cor d'Europa, França es troba sense govern, immersa en una crisi de règim, i Alemanya es veu abocada a eleccions anticipades. Mentrestant, la guerra continua a Ucraïna i l'exèrcit israelià segueix sembrant la devastació a Gaza i al Líban. Les guerres d'Àfrica romanen oblidades, mentre els mercenaris russos van reemplaçant els militars francesos a la disputada franja del Sahel. I el món sencer conté el seu alè a l'espera de l'arribada de Trump a la Casa Blanca, conscient que el seu segon mandat no suposa una promesa d'estabilitat, ans al contrari.

Per descomptat, fer una ullada al nostre entorn produeix vertigen i neguit. Aquest sentiment impregna profundament les societats occidentals i n'explica en gran mesura el comportament. La globalització neoliberal ha deixat darrere seu un món incert i desgovernat, a la recerca de nous equilibris geoestratègics que es dirimeixen per la força. La rivalitat entre els Estats Units i la Xina marcarà sens dubte l'esdevenir del segle. Però, en els límits d'aquest enfrontament, afeblits els organismes internacionals de mediació –començant per la pròpia ONU–, altres potències emergeixen i busquen ampliar les seves respectives zones d'influència, donant lloc a conflictes regionals sagnants. Mai se n'havien registrat tants des del final de la Segona Guerra mundial. Putin somia recompondre l'imperi rus. Turquia, present a Síria i Líbia, sent nostàlgia de les glòries otomanes. Fins i tot un Estat paria com Corea del Nord busca notorietat guerrejant a les planes d'Ucraïna. Per la seva banda, els països del desafortunadament anomenat “Sud Global” tracten de parlar amb veu pròpia… sense aconseguir escapar dels grans alineaments- La fundada crítica a la doble vara de mesurar d'Occident o la invocació de les ferides obertes del passat colonial emmascaren de vegades la caiguda a noves dependències.

En aquest context, és innegable que Europa es troba en una cruïlla vital. Els paràmetres en què s'ha mogut les últimes dècades han canviat completament. La situació d'Alemanya ho resumeix a la perfecció. La prosperitat del bastió industrial del continent es basava en una energia barata – el gas rus, que ha deixat de fluir –, un important flux comercial amb la Xina – que s'ha convertit en competidor directe – i una defensa a càrrec dels Estats Units – que gira ara la seva atenció cap al Pacífic. De manera brusca, la guerra d'Ucraïna revela la feblesa d'una autonomia europea que necessitaria accelerar el ritme, sota pena de veure's superada pels esdeveniments. Les dinàmiques de polarització política i l'ascens dels nacionalismes populistes actuen en sentit contrari, erosionant les democràcies i soscavant la construcció europea. I el retorn de Trump , aïllacionista i negacionista, no pot sinó encoratjar aquestes tendències.

Així ho apuntava Daron Acemoglu , Premi Nobel d'Economia 2024, en una recent entrevista recollida per Le Monde (6/12/2024): “La incertesa és gran, i augmentarà sens dubte a tot el món. Tant més que Trump debilitarà encara més la governança internacional”. I concretament, pel que fa a Europa: “Sembla poc realista que Trump imposi aranzels elevats als productes francesos o alemanys, però conservarà probablement gran part de la Inflation Reduction Act (el gran pla de suport a la indústria, llançat el 2022) per Biden ) i del Chips Act (les subvencions al sector dels semiconductors, per fer front a la competència xinesa), ja que aquestes mesures són favorables a la inversió americana. El que probablement anirà en detriment de la indústria europea. Si tantes tecnològiques franceses i alemanyes vénen a Silicon Valley a instal·lar-s'hi és perquè hi troben els diners que falten a Europa per costejar la innovació. És un problema. Sobretot perquè el Vell Continent haurà d?invertir molt més en defensa”. En altres paraules: com més necessari és un esforç mancomunat dels països europeus, més gran és el conflicte en el seu si entre les forces partidàries d'un salt endavant federal i les tendències, atiades per l'extrema dreta, cap a un replegament nacional. La crisi global es conjuga amb els efectes induïts pel neoliberalisme al si de les nacions industrials.

“Entre els anys 1950 i 1970 – prossegueix Daron Acemoglu –, hi havia a banda i banda de l'Atlàntic un creixement ràpid dels salaris i un descens de les desigualtats. Però aquestes van començar a augmentar amb força als Estats Units a partir de la dècada dels 80. Es van fer evidents amb la crisi del 2008 i, avui, la confiança en la democràcia es troba al seu nivell més baix a tot arreu.” Una pèrdua de confiança que va associada a les resistències amb què s'enfronta el necessari abordatge del canvi climàtic. El govern anunciat per Trump incorpora representants directes de les indústries petrolieres, hostils a les polítiques de transició ecològica. Però el discurs d'aquests magnats, invocant el retorn a una grandesa perduda, connecta amb la frustració d'amplis sectors de les classes populars: “Als Estats Units, les polítiques de transició han estat costoses per als obrers del Midwest que treballaven a les fàbriques de carbó oa les indústries extractives. Han tingut el sentiment que se'ls assenyalava com a responsables del canvi climàtic, i que havien de pagar per això. Hauria estat necessari associar-los a aquestes mutacions, explicant-los que alhora s'obririen altres fàbriques, posicionades en la transició energètica, creant nous llocs de treball. Però, a nivell local, no es va fer aquest esforç.”

No hi haurà transició ecològica sense justícia social. Tota levolució de la situació ens remet a la qüestió política. I aquesta a un desafiament més gran, de proporcions històriques, per a l'esquerra. El Premi Nobel aconsella no sobreestimar la capacitat dels contrapoders institucionals per frenar Trump , que “té al seu voltant un equip unificat, mentre que la societat civil està completament desmoralitzada i dividida”. El diagnòstic és extensible al conjunt dels països occidentals: “Aquests països no han invertit prou en serveis públics i infraestructures, que es degraden per tot arreu. El reposicionament dels partits de centreesquerra, que es van convertir en els representants de les elits culturals en lloc de la classe obrera, ha causat veritables estralls. Han deixat d'entendre les necessitats reals de la població.”

Només caldria, doncs, desesperar davant d'un escenari de conflictes armats creixents, d'escalfament global, d'ingents desafiaments per a la construcció europea i d'amenaces directes a les democràcies? No, és clar. El futur no està escrit. “En el curs dels propers anys –conclou Acemoglu– , serà essencial que un govern de centre esquerra, en un gran país (França, Canadà, Regne Unit o Alemanya), sàpiga reconstruir un consens amb la societat, renunciant a l'arrogància tecnocràtica . Que mostri el camí, proposant un nou contracte social i igualitari que respongui a les preocupacions de la classe mitjana i de la classe obrera. Sense això, serà molt difícil tallar el pas a la dreta autoritària.”

Espanya no figura a la llista d'aquests grans països. A ningú no se li escapa, però, que les circumstàncies per les quals travessa la socialdemocràcia europea fan que recaigui sobre el govern progressista de Pedro Sánchez una responsabilitat sobrevinguda en l'obertura d'aquesta perspectiva. El moment és greu i no admet diletantismes a l'esquerra.