La pertorbació geopolítica que Trump està provocant, i encara no pren possessió

Com ja és evident, el sol triomf de Donald Trump ha generat un canvi significatiu en la complexa dinàmica geopolítica, que està alterant el panorama mundial en gairebé tots els seus fronts.

En el pla econòmic global, destaca la competitiva confrontació amb la Xina, que considera una amenaça econòmica i estratègica. La guerra comercial entre els dos països va pertorbar les relacions bilaterals, va promoure una rivalitat oberta i ha provocat una disrupció a les cadenes de subministrament globals.

Però, en un front més proper, s'ha elevat el to de les relacions amb Mèxic, al qual amenaça amb nous aranzels per als seus productes i més control en el trànsit, en part, com a possible resposta als problemes fronterers i amb el narcotràfic a aquest país.

A nivell polític internacional, creix entre els aliats la incertesa respecte a les implicacions sobre el compromís nord-americà amb la seguretat global, que podria tenir la seva relació, aparentment propera, amb líders com Vladimir Putin i Kim Jong-Un. Afegiu-li els precedents i les amenaces de retirar els Estats Units de diversos acords i organitzacions clau, incloent-hi l'Acord de París sobre canvi climàtic, l'Acord Nuclear amb l'Iran (JCPOA), i l'Organització Mundial de la Salut (OMS). També hi ha l'escabrós tema dels seus qüestionaments a l'ONU ia l'OTAN, i les seves acusacions i amenaces als països que “no contribueixen prou econòmicament”, cosa que ha generat certa expectativa a Europa.

Aquestes decisions reflecteixen la seva preferència per la sobirania nacional, abans que la cooperació multilateral, creant una nova etapa al nacionalisme econòmic.

Un altre tema, aquesta vegada amb relació al medi orient, és el seu suport a iniciatives com els Acords d'Abraham, una sèrie d'acords diplomàtics signats el 2020 entre Israel i diversos països àrabs, incloent els Unió dels Emirats Àrabs i Bahrain, i que podrien aproximar-nos a la postura que tindrà el seu govern davant de l'actual situació a Síria, amb el govern d'Al-Assad enderrocat, l'amenaça dels rebels islàmics i la inestabilitat política que això portarà.

Aquests acords, van marcar una fita en les relacions entre Israel i el món àrab, ja que estableixen la normalització de relacions diplomàtiques, comercials i culturals, encara que el seu principal propòsit polític és fomentar la pau i la cooperació a la regió, així com abordar temes de seguretat i desenvolupament econòmic. No oblidem el trasllat de l'ambaixada dels Estats Units. UU. a Jerusalem, reconeixent-la com a capital d'Israel, la qual cosa va ser percebuda per molts països com un acte de presa de posició davant les aspiracions palestines i en les relacions amb el món àrab.

Després hi ha la “ papa calenta ” de l'operació que es proposa la deportació massiva d'individus que són al país il·legalment.

Parlem que hi ha al voltant de 44 milions d'immigrants als Estats Units, dels quals uns 19 milions són llatins que es poden veure afectats, inclosos els pocs veneçolans (uns 2.000 segons l'ACNUR, encara que segurament són moltíssims més i podria estar a prop dels 800 mil), ja que la deportació arribaria a 11 milions de persones, entre delinqüents, persones amb antecedents penals o policials, indocumentats, i als seus cònjuges, fills i familiars relacionats.

Finalment, hi ha l'assumpte de les relacions amb els països d'Amèrica Llatina i el Carib que tenen governs acte qualificats com a autoritaris o no democràtics.

Trump va assenyalar el govern de Veneçuela, com "la narco-dictadura de Maduro"; el govern de Cuba, com un "règim criminal enemic dels Estats Units", i va definir el govern de Nicaragua, com "un centre de migració massiva il·legal".

Així que la seva postura contra els governs que anomena “autoritaris i no democràtics” de la regió és dura i ferma, per la qual cosa és molt probable que mantingui contra ells una política similar, o més severa, com suggereix l'equip de col·laboradors que ha començat a anomenar.

S'ha publicat que la seva administració ja va començar a contactar amb líders exiliats d'aquests països, per treballar junts a enfortir l'oposició a aquests règims.

Pel que fa a Veneçuela, la seva política anterior de “màxima pressió” podria escalar, ja que ha dit reiterades vegades, que “totes les opcions són a dalt de la taula”, inclosa la possibilitat d'una intervenció militar.

Caldria afegir que el reconeixement d'Edmundo González Urrutia com a “president electe” de Veneçuela, per part de Blinken a la reunió del G-20 al Brasil, marca un moment clau, encara que tardà, en la política de l'administració Biden-Harris respecte al país i afegeix un nou element de pressió sobre el govern, del qual Trump podria valdre's, considerant a més, el suport que ha donat el G-7 a aquest reconeixement.

Al gener veurem.