El laberint de la política catalana

“Treu-te que guixes”, diuen que li va dir la paella al cassó. Una cosa semblant podria dir Pedro Sánchez a Carles Puigdemont, ara que s'ha despenjat demanant al president que se sotmeti a una qüestió de confiança perquè “no és de fiar”. Mireu per on. I això ho diu un personatge que va proclamar una república de vuit segons, que no va tenir nassos de despenjar la bandera d'Espanya del Palau de la Generalitat, que va dir que si no guanyava les eleccions deixaria la primera línia política i no ho ha fet, que també va dir que estaria present al debat d'investidura i no hi va ser, que cobra sou de diputat, però no apareix pels plens i pretén dirigir la política espanyola des de la seva mansió de Waterloo. En fi, que explicaré que vostès no sàpiguen.

Després d'una reunió de la Comissió Executiva de Junts celebrada el 9 de desembre passat a Waterloo (això és el més normal del món, celebrar reunions de treball a milers de quilòmetres del lloc on es duu a terme l'acció política i l'entitat té la seu ), va comparèixer l'expresident davant els mitjans de comunicació per posar de manifest el seu malestar per la tardança, segons ell, en el traspàs de les competències en immigració a Catalunya, l'ús del català a les institucions europees i de la llei d'amnistia de què no es beneficia per estar acusat de malversació, que és l'argument que utilitzen els jutges per deixar-lo al marge de la norma.

És possible que al Govern central hi hagi certes reticències per dur a terme determinades transferències. Però, al meu entendre, la realitat és més senzilla. Carles Puigdemont sap que està penjat d?una brotxa i necessita marcar perfil propi. El procés, com a arma política, ja és història, l'independentisme està sota mínims, Junts té una representació institucional molt escassa i la seva capacitat d'influir en el Govern és inexistent, però, tanmateix, per aquestes caramboles de l'aritmètica parlamentària, els seus set vots són decisius al Congrés dels diputats. Aquesta és la qüestió.

Com el mateix expresident va manifestar, sol·licitar a la Cambra una moció de confiança és competència exclusiva del president del Govern. Per tant, si de veritat a Junts estan tan preocupats per aquests traspassos, hauria estat molt més operatiu despenjar el telèfon d'algun negociador del PSOE i fer-li una advertència seriosa. Segur que així s'hauria obtingut alguna contrapartida, però, en aquest cas, Puigdemont no hauria tingut protagonisme i no hauria sortit als telenotícies, cosa que està molt escassa des de la seva performance d'agost a Barcelona.

La política catalana és un autèntic laberint i el que hi ha darrere aquesta sobreactuació, és la lluita caïnita que mantenen Junts i ERC per veure qui és el partit hegemònic de l'independentisme català Els republicans han celebrat aquest cap de setmana la segona volta del procés electoral intern per escollir la direcció del partit. Oriol Junqueras ha estat el guanyador i, segons sembla, la seva ajustada victòria es deu, en bona part, a les advertències que va llançar durant la campanya de pujar el llistó de compliment als socialistes. Després de fer un seguiment de declaracions i contradeclaracions dels líders republicans, és fàcil arribar a la conclusió que el vot perquè Illa fos investit president és una espina que porten. clavada i pensen que pot infectar la seva puresa nacional, i per evitar aquesta possible propagació cal marcar distàncies amb el socialisme perquè no són gent de fiar. vist, millor farien els de Junqueras a posar la casa en ordre i aixecar les catifes no fos cas que trobin algun cadàver amagat i la mala olor els inunda l'estada.

Tant Junts com ERC necessiten marcar perfil propi i això passa per veure qui és més exigent amb el Govern central i quina de les dues formacions ho posa més difícil a Salvador Illa per governar a la Generalitat. Tot i que els republicans van donar un sí a la investidura d'Illa, va ser un sí crític i conjuntural, carregat de nosaltres. Al capdavall, segons la seva opinió, els del PSC són uns botiflers i no tenen pedigrí de catalanitat.

Pel nacional-independentisme els socialistes sempre han estat uns advenedissos espanyolistes. Ho són tant que no els ha importat incorporar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil al servei d'Emergències i amb aquesta maniobra han descatalanitzat el 112. Per això, des d'ERC exigeixen que es reverteixi la integració o amenacen de no negociar els Pressupostos per al 2025 . Estan tan obcecats que han oblidat allò de “no importa que el gat sigui blanc o negre, el que compta és que cace ratolins”

És molt difícil arribar a acords fiables i sòlids amb formacions polítiques que tenen una visió tan primària, simplista i tancada com és el cas de Junts i ERC. Així doncs, siguem conscients que tant la legislatura nacional com la catalana pengen d'un fil i que qualsevol dia el carro es pot estimbar pel pedregar. Però és el que hi ha. Amb aquests vímets només es poden fer aquestes cistelles.