Obres són amors...

Sol creure's que per les idees es defineix les persones; però al llarg de la meva vida he anat constant a centenars d'experiències que aquesta creença no és certa. I no només no és certa, sinó que, a més, paradoxalment es pregona o es presumeix de pensar allò que, massa vegades, és antagònic al que es fa.

De l'anterior ningú no escapa; inclosa jo, per descomptat. Una cosa és dir sóc progressista, conservador o coherent i una altra de molt diferent ser-ho en tots els actes de les nostres vides. Quan jo era molt jove solia posar en relleu que sempre em trobarien a l'esquerra del poder establert. Els anys i la reflexió m'han ensenyat que no es tracta d'estar a banda o banda del poder establert; i que l'únic lloc des del qual es pot combatre el poder quan aquest és corrupte (i ho és per naturalesa) és situar-se davant seu; és a dir, enfrontar-ho.

Es diu aviat, enfrontar-se al poder, una cosa molt, però que molt difícil de fer. Això no obstant, és total i absolutament necessari; perquè si el poder no s'enfronta, si no es combat, acabem engolits per ell. No tenim opcions: o pertànyer al ramat o “belar” lliures. Els ramats estan molt bé, igual que les masses humanes per unir forces, cal fer-ho així perquè s'igualin les possibilitats en la contesa (i això és sempre una lluita per la supervivència individual i col·lectiva, per la llibertat i la justícia) .

Tot i això, l'individu no ha de ser mai dissolt en la massa. No som massa, som éssers individuals i lliures en essència. L'única cosa que mereix sobreviure de nosaltres és el nostre sentit de la individualitat, sense això mai no arribarem a ser res; I no es tracta d'arribar a cap cúspide o tenir rellevància social…”RES” som quan no manifestem el nostre “JO”, la nostra empremta única i intransferible, quan no lluitem per SER.

Per enfrontar qualsevol poder establert i exercir de “plat contrari a la balança”, aconseguint l'equilibri de forces i, per tant, la justícia, cal tenir el valor de considerar-nos éssers amb dret a la llibertat ia la dignitat humanes; utilitzant aquest valor a defensar-les sempre i en tot moment amb les eines que tinguem al nostre abast. No es tracta, per descomptat, de ser kamikazes o violents; es tracta de fer-nos càrrec del nostre deure i dipositar el nostre gra de sorra on correspon.

Cadascú a la seva manera fa; en aquest FER hi ha el seu SER. Pensar està bé i esgrimir aquests pensaments en forma d'idees paradigmàtiques també està molt bé; però es torna molt destructiu, molt inconnex amb nosaltres mateixos i molt tòxic no portar a la pràctica les idees.

Ho va dir el més gran dels Mestres: “ Els seus fruits els coneixereu” .