Han perdut els jutges la confiança i el respecte de la ciutadania?

En la memòria col·lectiva de l’Espanya d’alguns anys enrere, potser per l’educació rebuda durant la dictadura o per les reminiscències d’aquesta, la veritat és que la societat en general sentia un gran respecte per la justícia, l’església, la classe mèdica i els mestres: eren col·lectius gairebé sagrats, diria que venerats i intocables. A ningú se li acudiria parlar malament de cap d’ells. Amb el transcurs del temps i l’arribada de la democràcia, que va portar la llibertat, les finestres es van obrir de bat a bat deixant passar aire fresc, es va escombrar l’autoritarisme, es va aportar més educació, el no sentir por, el comptar amb més informació... les coses van canviar.

Els privilegis d’alguns membres d’aquests col·lectius venerats han interpretat malament el respecte que la gent sentia cap a ells, pensant que podien seguir fent i dient el que els vingués en gana. Aquesta actitud ha provocat una reacció contrària a la societat, que tampoc és saludable: no es pot passar d’un extrem a un altre, com està succeint des de fa algun temps. Els metges pateixen violència per part d’alguns dels seus pacients per diversos motius. Els mestres i professors pateixen el mateix: hi ha pares que els insulten, alguns els agreden i, a més, hi ha alumnes que fan el mateix. L’església ja no compta amb el predicament que tenia fins fa poc temps, ja que Espanya és un país aconfessional, tot i que continua tenint molt poder, gaudint de molts privilegis i, tanmateix, ja no rep tant respecte social. Deia Gandhi: "El respecte és un carrer de dues direccions, si el vols rebre, l’has de donar."

Molts es pregunten què està passant a la societat: s’ha perdut el respecte? Vist així, la resposta és que sí. És ben sabut que "el respecte es guanya, no s’imposa" i, en molts casos, així és, mentre que en altres s’intenta imposar per aquells que tenen poder.

Una poma podrit en un cistell afavoreix que la resta s’hi contagiï. Dir que tot el bosc és orenga no és just, però en massa ocasions una poma podrit pot podrir la resta si no se’n separa a temps. És una lliçó ben senzilla que no necessita més que sentit comú i voluntat d’implicar-se.

Actualment, la justícia, o millor dit, aquells que tenen l’obligació d’impartir-la, estan travessant una crisi de credibilitat davant la ciutadania, i aquesta crisi segueix creixent. Una gran majoria ha perdut la confiança i el respecte per actuacions que són més polítiques que judicials. Les fòbies envers els polítics han posat de manifest que alguns fan més política de partit que administrar justícia. Això es viu dia sí, dia també: el jutge Juan Carlos Peinado, instructor de la investigació sobre Begoña Gómez, la dona del president Sánchez, ha llançat l’anzuel i no el solta. Segons un mitjà de comunicació, la seva senyoria va canviar les declaracions de la directora de Recursos Humans de l’Institut d’Empresa per poder imputar al seu directiu, Juan José Gómez. Pel que sembla, el magistrat va posar en boca d’aquesta testimoni unes paraules que ella no va expressar. Una acció que diu molt sobre l’ètica de Peinado. Però no sap que les declaracions es graven? Que sempre hi ha algú disposat a descobrir la veritat?

Que el jutge Peinado vol portar al límit el cas Begoña Gómez per fer-li mal al president del Govern és notori. Abans de jubilar-se, com ha succeït amb altres magistrats, vol emportar-se per davant tot el que no concordi amb la seva ideologia. Aclarir que estic convençuda que tots els jutges no són iguals, està clar que és així, però que aquests personatges es veuen més, és evident. Conec l’exjutge Pascual Ortuño, qui escriu en aquest diari, i és un exemple de treball ben fet al llarg de la seva carrera.

Si a la esposa del president se li demostra amb proves que ha fet el que no havia de fer, haurem d’esperar al judici i veure els resultats. Després ja es veurà què passa, però el circ mediàtic en què s’ha convertit no és acceptable. Peinado té una obsessió per Begoña Gómez pel fet que és la dona del president Sánchez. Potser, si no existís aquesta petita circumstància, no passaria res. Està obstinat a passar a la història com l’autor del derribo de Sánchez.

Un altre exemple destacat és el del jutge Aguirre, ja jubilat i estrella mediàtica en els judicis que afecten polítics, com s’ha pogut comprovar. Després resulta que els casos que ha portat han quedat en no-res.

Portar a terme la instrucció i jutjar amb dret a llei ha de ser aplicat a tots els ciutadans per igual, sense tenir en compte el que representen. Això s’ha de fer amb la major discreció, sense permetre "fugues" d’informació ni filtracions a polítics, periodistes… i aparèixer en tots els mitjans com si d’un actor o cantant es tractés. Per tots els casos que s’han produït, abans, ara i després, el respecte i la confiança en bona part dels jutges ha desaparegut. Com revertir aquesta tendència? El col·lectiu té la solució a les seves mans: "Quan estiguis content de ser simplement tu mateix i no Lao Tse". Perquè està demostrat que les bones relacions entre els jutges i la ciutadania es basen en la confiança i el respecte mutus.