Avui el Rei, reserva d'Espanya i la llibertat

Fa pocs dies, el diumenge anterior al Nadal, la Família Reial va fer una visita privada a Catarroja. Va ser una visita sorpresa que va captivar els catarrogins i els va omplir de xivarri. Van valorar el gest de Felip VI i la senyora Letizia: portar-los proximitat, respecte i afecte. Va desentonar la reacció de l'alcaldessa (del PSPV), una advocada que va expressar el seu malestar perquè no l'haguessin informat (era una visita privada) i perquè haguessin anat al Mercat municipal (una zona 'més operativa', va dir), pressuposant que amb el objectiu d'aparentar “una certa normalitat que no és real”. Cal ser nècia per parlar així o, simplement, és mala fe.

No sóc monàrquic, sóc pragmàtic. El meu possibilisme està orientat cap al bé comú . Leo El Rey (Tecnos) -llibre compost per tres dictàmens sobre la Constitució Política d'Espanya- de Manuel García-Pelayo. Mort el 1991 i nascut el 1909, aquest eminent jurista va ser el primer president del Tribunal Constitucional de la nostra democràcia; precedint Francisco Tomás i Valiente, assassinat per ETA al seu despatx de la universitat. Va participar com a voluntari a la Guerra Civil i la República li va concedir la Medalla al Valor. Després de la victòria de Franco, no va fugir i va passar per diversos camps de concentració i presons. Després de ser posat en llibertat el 1942, va fer classes particulars i va escriure. Després, el director de l'Institut d'Estudis Polítics, Javier Conde, li va oferir fer uns seminaris. El 1951 va decidir anar-se'n a Amèrica, on passaria uns trenta anys, bàsicament dedicat al món universitari: Argentina, Puerto Rico i Veneçuela.

Sempre obert a tot allò que li semblés valuós i disposat a reconsiderar les seves posicions, el professor García-Pelayo afirmava que era insensata la creença ideològica que proclamar la bondat de la racionalitat abstracta és suficient perquè les coses s'hi sotmetin. En concretar i modelar-se segons les circumstàncies, la racionalitat històrica és superior. En un dictamen escrit a Caracas, a la tardor de 1977, va assenyalar que la figura del Rei conté una mica de misteriós “més enllà de les seves funcions específiques i concretes dins d'un ordre polític, en té algunes que són intel·lectualment inassibles i jurídicament informulables, i la significació de les quals depèn de les qualitats personals del portador de la Corona, del sistema de creences vigent i de les circumstàncies en què s'hagi de moure”. Veia el paper com a clau en l'impuls del procés democratitzador d'Espanya, un actor fonamental. I apuntava la Corona com la clau de volta del sistema constitucional, centrat en una monarquia renovada i adaptada al canvi dels temps.

Per a García-Pelayo, elaborar la Constitució després de la dictadura franquista era una tasca urgent i important alhora. Advertia que es tracta d'un text amb una unitat interna i que “la realitat pot ser més rica que la previsió i generar situacions imprevistes que calgui respondre amb mitjans imprevisibles”. Avisava que podrien venir riscos per a la Constitució "de l´abús dels drets constitucionals per partits, grups o persones amb la intenció manifesta de destruir la totalitat de l´ordre constitucional". Avui dia, és el cas dels que sostenen el Govern que presideix Sánchez. No importa el que digui, sinó el que els seus socis repeteixen dia rere altre.

"Símbol i instrument dʻintegració política", el Rei ha de ser factor moderador dʻuna possible deriva cesarista. No ha de ser bel·ligerant, sinó neutral. Però no ha de ser neutralitzat. Li correspon guardar i fer guardar la Constitució . Felip VI la va jurar i el seu comportament està sent exemplar. García-Pelayo referia la legitimitat funcional de la Corona com un principi dinàmic i mutable. Li atribuïa una 'reserva de poder' que pot exercir en situacions excepcionals. El jurista zamorano detallava que "la Nació no ha de ser concebuda només com la participació comuna en uns mites i valors ideals, sinó també en la riquesa nacional creada per l'esforç de tots els espanyols". Fora de l'essencialisme, dins la realitat social.

El catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Complutense Eloy García ha lloat fa poc la Constitució del 1978: “està viva i el que és més important plena de vivor”. Per què? Perquè “conté potencialment solucions efectives per afrontar amb esperit de solució els problemes de la vida actual”. I els que busquen substituir-la només ofereixen l'alternativa de destruir sense construir.

Més enllà dels partits polítics a l'ús, calen ciutadans que militin amb claredat en pro de la democràcia liberal, serena, lúcida i vigorosament.